Referents
Molts referents són els que m’han marcat el camí pel qual ara estic caminant, que m’han conduït l’un a l’altre i que han anat configurant un pensament i una manera de dialogar i crear, però també una manera de relacionar-me amb el món de les coses i de les persones. Un teixit de pensadores, artistes i escriptores que m’ajuden a construir una identitat cada vegada més pròpia, no només en l’àmbit professional i artístic, sinó també personal.
A través de la lectura he pogut profunditzar tant en la teoria com en la ideologia i biografies d’autores que han col·laborat a la desconstrucció d’una identitat desencaixada, falsa, perduda, una identitat sense identitat pròpia, la meva.
Des de l’assignatura de Projecte I tenia molt clars els contextos amb els quals la meva llavor projectual dialogava; la identitat, el gènere i la subalternitat. Sobretot m’interessava i m’interessa desconstruir la mirada heteropatriarcal eurocentrista i donar llum a la diferència i a les identitats al marge de la societat.
Per aquest motiu, dins el GRAU, he cursat dues optatives claus en el meu procés acadèmic; Cos i gènere i Subalternitat, des d’on m’he pogut influenciar i inspirar, tant a nivell teòric com artístic, d’autores com Bell Hooks, per la seva aposta per generar sentit crític per tal de combatre tota desigualtat i injustícia social i fer-ho sobretot des de l’amor, per construir identitats més humanes i més solidàries, diria jo.
Bell Hooks parla de fomentar els valors (respecte, compassió, comprensió, comunicació, empatia, cura) inherents en l’ètica de l’amor a través de l’educació de la consciència crítica. Uns valors violats per les cultures i la seva mala educació en la infància, on l’amor, s’ha tergiversat en una emoció sentimental romàntica sobrevalorada i femenina. Tot procés de colonització, dominació, racisme, esclavisme … No provenen de l’amor, sinó de la cobdícia i de la mà dels homes. L’home ha estat censurat de l’ètica de l’amor i segons Hooks, és essencial que aquest recuperi aquesta connexió, per tal de deixar de conrear l’adoració a la mort. Tots els nostres herois tenen a veure amb la mort i la guerra. “Com a nació, el nostre problema és que hem confós la disciplina amb una mena d’obediència cega a l’autoritarisme” (Hooks,1999).
El sentit crític no només ha de fomentar nous espais de consciència i coneixement divergent, sinó que ha d’anar més enllà de l’acadèmia per trencar el silenci, arribar al poble, donar-li veu, alliberar-lo i aprofundir en un compromís i un amor per a la justícia (Hooks,2014). Només així, desarticularem el poder patriarcal, capitalista, supremacista, blanc i imperialista.
Amb les meves propostes artístiques, dins el context de la diferència que pretenc ressaltar, la violència és una de les problemàtiques a tractar, estudiar i dissoldre.
Quan una societat patriarcal se sent atacada per quelcom antinormatiu i antiestructual, com la qüestió de gènere, aquesta, recórrer a la violència. Quan ens sentim atacats és perquè alguna cosa ens ha ferit i, per tant, no ens és indiferent. És per aquest motiu que, davant la carència de tota classe d’eines socials que engloben la comunicació activa, reaccionem com animals. Qualsevol actant que qüestioni la norma és una amenaça que travessa i desestabilitza el regne poderós del patriarcat. Una persona que ha nascut amb genitals masculins i aparenta una “dona” es considera un fracàs, una decepció i una vergonya (Hooks,1999).
A través de la filòsofa Marina Garcés i el seu treball sobre la diferència, arribo a personalitats com Judith Butler i la seva idea d’acabar amb el concepte de gènere construït pel capitalisme heteropatriarcal. Butler diu que “el gènere és la representació estilitzada del cos, un conjunt d’actes repetits en un marc estrictament regulador que va quallant al llarg del temps per produir l’aparença i la sensació d’alguna cosa natural, permanent” (Garcés,2019). Per tant, el gènere és una ficció cultural, un efecte performatiu d’actes reiterats on no hi ha res d’autèntic. El binarisme, doncs, forma part de les demandes d’un imperatiu heterosexual que forcen les divisions culturals i proposa la idea de performar el gènere no com una expressió del que un és sinó del que un fa (Garcés,2019).
A nivell artístic, davant el plantejament de Butler, sobre la idea que el gènere és la interpretació d’unes normes culturals que s’incorporen al cos, però no al subjecte, m’ha interessat el treball d’artistes que posen el cos com escenari, desarticulant la idea del cos femení com a objecte sexualitzat, per convertir-lo en un altaveu de la lluita feminista.
L’artista mexicana Ana Mendieta, com jo, busca reparar una identitat perduda i sobretot sanar la representació falsa del desplaçat. Aquesta convida a produir un pensament sense model i alterar per fi, l’impensable.
Mendieta, com la historiadora d’art Griselda Pollock, no pretén provocar una lluita pels drets de la dona des del crit i l’arma, per tal de recuperar el lloc que li pertoca dins una història de l’art feminista seguint els mateixos patrons acadèmics establerts, si no una intervenció transversal intel·lectual que generi un canvi de paradigma i estimuli el sentit crític. Així, tornem a Hooks, fent honor a les seves paraules esperançadores: “Viure com ho fem en una cultura de dominació i escollir veritablement estimar, [això sí que] és heroic” (Hooks, 2016).
BIBLIOGRAFIA
Garcés, Marina. 2019. El problema de la diferència PID_00155355
Hooks, Bell. 1999. “Bell Hooks Interview” Entrevista feta per John Seigenthaler AfroMarxist. Publicada al canal Youtube 18/03/2020 [vídeo] Disponible a: https://espanol.video.search.yahoo.com/search/video;_ylt=AwrFQBHmvHZlOd42Nk8DEQx.;_ylu=Y29sbwNiZjEEcG9zAzEEdnRpZAMEc2VjA3BpdnM-?p=bell+hooks&fr2=piv-web&fr=yhs-invalid#id=13&vid=90ac50d239ed7101bce9e71f23ba9bb5&action=view
Hooks Bell. 1999. Is Paris Burning?, a Black Looks: Race and Representation. Boston:South End Press (pp. 145-156)
Hooks, Bell. 29/03/2016. “Speaking Freely: Bell Hooks” Entrevista per Freedon Forum. Youtube. [vídeo] Disponible a: https://www.youtube.com/watch?v=g2bmnwehlpA
No hi ha comentaris.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
La meva trajectòria artística comença amb la pintura com a mitjà i ha anat evolucionant, gràcies als coneixements adquirits al llarg del Grau, cap a altres disciplines com la fotografia, el vídeo, la performance o la instal·lació, sempre des de l’exploració profunda del cos, l’espai i la memòria en relació amb els conceptes de vivència, fragilitat i resistència.
Els projectes que he desenvolupat al llarg d’aquests anys com Presències absents, absències presents (2020), Llits de carrer (2022), Batecs compartits (2024), Un llit, un cor (2024) o Via Sanguinis (2022) comparteixen una clara intencionalitat de fer visible allò que sovint roman ocult amb la voluntat de donar veu a minories i situacions que acostumen a veure’s silenciades.
La meva pràctica s’ha nodrit d’un conjunt de referents artístics i teòrics que han estat fonamentals per a la meva evolució, tant des del punt de vista formal com conceptual. A continuació, passo a explicar com cadascun d’ells m’ha influenciat i com s’han integrat en els meus projectes.
Presències absents, absències presents ha estat possible gràcies a la confluència de múltiples referents que han enriquit la meva mirada i m’han ajudat a donar forma a una proposta íntima, conceptual i visualment coherent. La combinació de pensament teòric, influències artístiques i vivències personals ha estat fonamental per construir un discurs que parla de la pèrdua, del temps, de la memòria i de la identitat.
El treball de Valeska Soares i Duane Michals ha estat clau per explorar el joc entre presència i absència. Ambdós artistes utilitzen el cos, els objectes i la seqüència d’imatges per construir narratives que apel·len a la memòria, al desig i a la pèrdua. També m’han influït Joaquín Cociña, Cristóbal León, Niles Atallah, Susannah Hays o Eduardo Nave, especialment amb el seu treball SOLO VOL. IV, on el cos esdevé rastre, memòria i espectre.
Pel que fa al cos, he decidit treballar-lo des de la seva objectivització. Volia que, com en les natures mortes clàssiques, el cos aparegués com un objecte més dins la composició. Aquesta decisió connecta amb obres com Nude No. 55 d’Irving Penn, les distorsions corporals d’André Kertész o els retrats de Hiro, on el model és tractat com a forma, textura i volum més que com a individu.
A Llits de carrer i Un llit, un cor, el llit esdevé un element amb un protagonisme evident. No només com a objecte, sinó també com a lloc simbòlic relacionat amb conceptes com la intimitat, la protecció, la malaltia o la despersonalització.
Blanca Giménez Calpe, amb la seva tesi La cama como lugar de acontecimientos, m’ha ajudat a entendre el llit com a espai de vivència i esdeveniment. El seu treball ha estat clau per conceptualitzar el llit com a lloc on passen coses: on dormim, estimem, patim, esperem.
Luis Antonio Silva, Eulàlia Valldosera, Jana Sterbak i Abbas Kiarostami han aportat perspectives diverses sobre el llit com a lloc de malaltia, identitat i intimitat.
Gaston Bachelard, amb La poètica de l’espai, m’ha aportat una mirada filosòfica sobre la idea d’habitar. La seva idea del llit com a niu on tornem per somiar i recollir-nos m’ha inspirat a l’hora de concebre la intimitat des de la fragilitat.
Tracey Emin, amb My Bed (1998), m’ha influenciat en la manera de convertir un objecte quotidià en una obra autobiogràfica i emocional.
En el cas de Batecs compartits, el cor esdevé protagonista. La interacció amb el públic a través d’un sensor de ritme cardíac genera una experiència compartida que facilita l’apropament entre obra i espectador.
Rafael Lozano-Hemmer ha estat el referent principal en aquest projecte. Obres com Pulse Room, Pulse Spiral o Almacén de corazonadas utilitzen el batec com a motor en les seves peces. L’ús que fa de dades biomètriques per transformar-les en llum i moviment m’ha inspirat a l’hora de treballar amb el mapping i la interactivitat.
Refik Anadol, amb obres com Artificial Realities: Coral, m’ha inspirat a emprar les formes orgàniques en el meu projecte i a repensar el cor com a contenidor d’emocions i ritmes materialitzables.
Els treballs de Pablo Valbuena com Augmented Sculpture i Quadratura m’han aportat una nova mirada sobre la tridimensionalitat i la geometria en relació amb el vídeo mapping. La seva manera de treballar amb l’espai i la llum es reflexa en la construcció de la peça escultòrica que forma part de la meva instal·lació.
A Via Sanguini, que es presenta a mode de videoperformance, la sang és l’element central. Simbolitza el vessament de les víctimes i la brutalitat dels conflictes bèl·lics. Aquesta obra és una denúncia explícita de la violència institucional i la deshumanització de la guerra.
Olivier de Sagazan, amb Transfiguration, m’ha influenciat en la manera de fer servir el gest, la visceralitat i l’ús de materials com el fang i la pintura reforçats per la performativitat de les seves posades en escena. La seva manera de desfigurar el cos per expressar el patiment ha estat fonamental a Monstrum Sanguinis i la seva evolució cap a Via Sanguinis.
Pel que fa a Regina José Galindo, amb ¿Quién puede borrar las huellas?, el seu caminar descalç deixant petjades de sang humana com a acte de memòria i rebuig m’ha inspirat a utilitzar el rastre com a llenguatge. La seva crítica als exèrcits i als estats impunes connecta directament amb la meva intenció discursiva.
En conclusió, la meva trajectòria artística és el resultat d’un procés iteratiu, col·laboratiu i profundament reflexiu. Cada obra s’ha construït resignificant elements, espais i gestos. Els referents que m’han acompanyat al llarg de tot aquest procés i m’han ajudat a donar forma als meus projectes.
No hi ha comentaris.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Hola!
Aquesta publicació s’ha generat automàticament a l’Àgora.
Et trobes a l’Àgora de l’assignatura. En aquest espai es recolliran totes les publicacions relacionades amb les activitats que facin els companys i companyes de l’aula al llarg del semestre.
L’Àgora és un espai de debat on els estudiants i els docents poden veure, compartir i comentar els projectes i tasques de l’assignatura.
Si només veus aquesta publicació, pot ser perquè encara no se n’ha fet cap, perquè no has entrat amb el teu usuari de la UOC o perquè no pertanys a aquesta aula. Si no ets membre de la UOC i veus alguna publicació, és perquè el seu autor o autora ha decidit fer-la pública.
Esperem que aquesta Àgora sigui un espai de debat enriquidor per a tothom!
No hi ha comentaris.
Les intervencions estan tancades.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.
Debatcontribution 0el PAC I – Obrir la maleta
No hi ha comentaris.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.