Referents

Molts referents són els que m’han marcat el camí pel qual ara estic caminant, que m’han conduït l’un a l’altre i que han anat configurant un pensament i una manera de dialogar i crear, però també una manera de relacionar-me amb el món de les coses i de les persones. Un teixit de pensadores, artistes i escriptores que m’ajuden a construir una identitat cada vegada més pròpia, no només en l’àmbit professional i artístic, sinó també personal.

 A través de la lectura he pogut profunditzar tant en la teoria com en la ideologia i biografies d’autores que han col·laborat a la desconstrucció d’una identitat desencaixada, falsa, perduda, una identitat sense identitat pròpia, la meva.

 Des de l’assignatura de Projecte I tenia molt clars els contextos amb els quals la meva llavor projectual dialogava; la identitat, el gènere i la subalternitat. Sobretot m’interessava i m’interessa desconstruir la mirada heteropatriarcal eurocentrista i donar llum a la diferència i a les identitats al marge de la societat.

 Per aquest motiu, dins el GRAU, he cursat dues optatives claus en el meu procés acadèmic; Cos i gènere i Subalternitat, des d’on m’he pogut influenciar i inspirar, tant a nivell teòric com artístic, d’autores com Bell Hooks, per la seva aposta per generar sentit crític per tal de combatre tota desigualtat i injustícia social i fer-ho sobretot des de l’amor, per construir identitats més humanes i més solidàries, diria jo.

 Bell Hooks parla de fomentar els valors (respecte, compassió, comprensió, comunicació, empatia, cura) inherents en l’ètica de l’amor a través de l’educació de la consciència crítica. Uns valors violats per les cultures i la seva mala educació en la infància, on l’amor, s’ha tergiversat en una emoció sentimental romàntica sobrevalorada i femenina. Tot procés de colonització, dominació, racisme, esclavisme … No provenen de l’amor, sinó de la cobdícia i de la mà dels homes. L’home ha estat censurat de l’ètica de l’amor i segons Hooks, és essencial que aquest recuperi aquesta connexió, per tal de deixar de conrear l’adoració a la mort. Tots els nostres herois tenen a veure amb la mort i la guerra. “Com a nació, el nostre problema és que hem confós la disciplina amb una mena d’obediència cega a l’autoritarisme” (Hooks,1999).

 El sentit crític no només ha de fomentar nous espais de consciència i coneixement divergent, sinó que ha d’anar més enllà de l’acadèmia per trencar el silenci, arribar al poble, donar-li veu, alliberar-lo i aprofundir en un compromís i un amor per a la justícia (Hooks,2014). Només així, desarticularem el poder patriarcal, capitalista, supremacista, blanc i imperialista.

 Amb les meves propostes artístiques, dins el context de la diferència que pretenc ressaltar, la violència és una de les problemàtiques a tractar, estudiar i dissoldre.

Quan una societat patriarcal se sent atacada per quelcom antinormatiu i antiestructual, com la qüestió de gènere, aquesta, recórrer a la violència. Quan ens sentim atacats és perquè alguna cosa ens ha ferit i, per tant, no ens és indiferent. És per aquest motiu que, davant la carència de tota classe d’eines socials que engloben la comunicació activa, reaccionem com animals. Qualsevol actant que qüestioni la norma és una amenaça que travessa i desestabilitza el regne poderós del patriarcat. Una persona que ha nascut amb genitals masculins i aparenta una “dona” es considera un fracàs, una decepció i una vergonya (Hooks,1999).

 A través de la filòsofa Marina Garcés i el seu treball sobre la diferència, arribo a personalitats com Judith Butler i la seva idea d’acabar amb el concepte de gènere construït pel capitalisme heteropatriarcal. Butler diu que “el gènere és la representació estilitzada del cos, un conjunt d’actes repetits en un marc estrictament regulador que va quallant al llarg del temps per produir l’aparença i la sensació d’alguna cosa natural, permanent” (Garcés,2019). Per tant, el gènere és una ficció cultural, un efecte performatiu d’actes reiterats on no hi ha res d’autèntic. El binarisme, doncs, forma part de les demandes d’un imperatiu heterosexual que forcen les divisions culturals i proposa la idea de performar el gènere no com una expressió del que un és sinó del que un fa (Garcés,2019).

 A nivell artístic, davant el plantejament de Butler, sobre la idea que el gènere és la interpretació d’unes normes culturals que s’incorporen al cos, però no al subjecte, m’ha interessat el treball d’artistes que posen el cos com escenari, desarticulant la idea del cos femení com a objecte sexualitzat, per convertir-lo en un altaveu de la lluita feminista.

 L’artista mexicana Ana Mendieta, com jo, busca reparar una identitat perduda i sobretot sanar la representació falsa del desplaçat. Aquesta convida a produir un pensament sense model i alterar per fi, l’impensable.

Mendieta, com la historiadora d’art Griselda Pollock, no pretén provocar una lluita pels drets de la dona des del crit i l’arma, per tal de recuperar el lloc que li pertoca dins una història de l’art feminista seguint els mateixos patrons acadèmics establerts, si no una intervenció transversal intel·lectual que generi un canvi de paradigma i estimuli el sentit crític. Així, tornem a Hooks, fent honor a les seves paraules esperançadores: “Viure com ho fem en una cultura de dominació i escollir veritablement estimar, [això sí que] és heroic” (Hooks, 2016).

BIBLIOGRAFIA

Garcés, Marina. 2019. El problema de la diferència PID_00155355

Hooks, Bell. 1999. “Bell Hooks Interview” Entrevista feta per John Seigenthaler AfroMarxist. Publicada al canal Youtube 18/03/2020 [vídeo] Disponible a: https://espanol.video.search.yahoo.com/search/video;_ylt=AwrFQBHmvHZlOd42Nk8DEQx.;_ylu=Y29sbwNiZjEEcG9zAzEEdnRpZAMEc2VjA3BpdnM-?p=bell+hooks&fr2=piv-web&fr=yhs-invalid#id=13&vid=90ac50d239ed7101bce9e71f23ba9bb5&action=view

Hooks Bell. 1999. Is Paris Burning?, a Black Looks: Race and Representation. Boston:South End Press (pp. 145-156)

Hooks, Bell. 29/03/2016. “Speaking Freely: Bell Hooks” Entrevista per Freedon Forum. Youtube. [vídeo] Disponible a: https://www.youtube.com/watch?v=g2bmnwehlpA