Cossos silenciats
Una instal·lació sobre deshumanització i violència institucional

1. Descripció i intencions

Cossos silenciats és una instal·lació que es proposa parlar sobre la deshumanització i la violència institucional que exerceixen sobre els cossos els conflictes bèl·lics en general, i, evidentment, el conflicte entre Israel i Palestina que és el que m’ha mogut a plantejar aquest treball. El projecte pren els maniquins com a metàfora del cos desposseït, buidat d’identitat i reduït a objecte: la seva sola presència, immòbils i freds, representarà una condemna silenciosa de la brutalitat humana i la indiferència de les institucions davant el sofriment de les masses.

Encara en una fase incial, la instal·lació està planteja per tenir lloc en una sala expositiva però podria acabar derivant cap a la ocupació de l’espai públic. Sota una llum tènue, es podran veure una sèrie de maniquins, molt possiblement infantils, disposats de manera que recordin un conjunt escultòric format per cossos humans. Cada figura representa un cos absent, una vida interrompuda. La disposició final i la interrelació amb les diferents peces està encara per configurar.

Per ampliar l’experiència, l’espai es completarà amb un paisatge sonor compost per sons de bombes, crits d’horror i silencis tallants. Aquesta atmosfera de tensió i incomoditat farà que l’espectador visqui una experiència immersiva.

2. Context i reflexió conceptual

Cossos silenciats neix de la necessitat de mostrar com la guerra i la violència política s’infiltren en les nostres maneres de mirar. En relació amb el context bèl·lic, els maniquins són la metàfora perfecta del cos al qual ningú dona importància: pot ser substituït, utilitzat i descartat. La instal·lació té com a objectiu fer reflexionar l’espectador sobre la seva posició com a individu actiu en la lluita contra la violència i la deshumanització.

3. Autoria, col·laboracions i espai

Aquest projecte és d’autoria individual, però la seva execució pot implicar col·laboracions amb experts en so i il·luminació. L’espai on es presenti pot ser una sala independent o institucional o l’espai públic, però la disposició de l’espectador influirà directament en la percepció del projecte.

Com ja he comentat, els maniquins són essencials, així com el so i la llum però, potser, també seria molt interessant enregistrar la reacció del públic, motiu pel qual seria necessari disposar algun dispositiu per  documentar el conjunt. Pel que fa a la difusió de l’obra, aquesta es duria a terme a través de les xarxes digitals i dels mitjans de què disposi l’espai expositiu en el seu cas.

4. Conclusió i relació amb la trajectòria

El meu projecte s’inscriu dins la línia general de treball que he anat desenvolupant en obres anteriors en les que he emprat l’art com a eina de crítica social i institucional. En projectes com Monstrum Sanguinis o Via Sanguinis ja vaig abordar el tema de la violència, la guerra i la pèrdua de la humanitat en benefici de l’interès polític i militar . D’aquesta manera, aquesta instal·lació artística es presenta com una nova oportunitat d’aprofundir en el procés de percepció i implicació emocional de l’espectador.

7. Projecció de futur 

El projecte s’entén com un procés viu que evolucionarà al llarg del procés de materialització i que resta obert a noves capes de reflexió al voltant de la representació artística de la violència i la memòria col·lectiva.