Agafar impuls i fixar el rumb: Proposta de projecte

Manuel Castro Báez
Visibilitat: Públic - - 3 comentaris a Agafar impuls i fixar el rumb: Proposta de projecte

Cossos silenciats
Una instal·lació sobre deshumanització i violència institucional

 

1. Descripció i intencions

Cossos silenciats és una instal·lació que es proposa parlar sobre la deshumanització i la violència institucional que exerceixen sobre els cossos els conflictes bèl·lics en general, i, evidentment, el conflicte entre Israel i Palestina que és el que m’ha mogut a plantejar aquest treball. El projecte pren els maniquins com a metàfora del cos desposseït, buidat d’identitat i reduït a objecte: la seva sola presència, immòbils i freds, representarà una condemna silenciosa de la brutalitat humana i la indiferència de les institucions davant el sofriment de les masses.

Encara en una fase incial, la instal·lació està planteja per tenir lloc en una sala expositiva però podria acabar derivant cap a la ocupació de l’espai públic. Sota una llum tènue, es podran veure una sèrie de maniquins, molt possiblement infantils, disposats de manera que recordin un conjunt escultòric format per cossos humans. Cada figura representa un cos absent, una vida interrompuda. La disposició final i la interrelació amb les diferents peces està encara per configurar.

Per ampliar l’experiència, l’espai es completarà amb un paisatge sonor compost per sons de bombes, crits d’horror i silencis tallants. Aquesta atmosfera de tensió i incomoditat farà que l’espectador visqui una experiència immersiva.

2. Context i reflexió conceptual

Imatge de maniquí infantil

Cossos silenciats neix de la necessitat de mostrar com la guerra i la violència política s’infiltren en les nostres maneres de mirar. En relació amb el context bèl·lic, els maniquins són la metàfora perfecta del cos al qual ningú dona importància: pot ser substituït, utilitzat i descartat. La instal·lació té com a objectiu fer reflexionar l’espectador sobre la seva posició com a individu actiu en la lluita contra la violència i la deshumanització.

3. Autoria, col·laboracions i espai

Aquest projecte és d’autoria individual, però la seva execució pot implicar col·laboracions amb experts en so i il·luminació. L’espai on es presenti pot ser una sala independent o institucional o l’espai públic, però la disposició de l’espectador influirà directament en la percepció del projecte.

Esquema de la idea inicial

Com ja he comentat, els maniquins són essencials, així com el so i la llum però, potser, també seria molt interessant enregistrar la reacció del públic, motiu pel qual seria necessari disposar algun dispositiu per  documentar el conjunt. Pel que fa a la difusió de l’obra, aquesta es duria a terme a través de les xarxes digitals i dels mitjans de què disposi l’espai expositiu en el seu cas.

4. Conclusió i relació amb la trajectòria

El meu projecte s’inscriu dins la línia general de treball que he anat desenvolupant en obres anteriors en les que he emprat l’art com a eina de crítica social i institucional. En projectes com Monstrum Sanguinis o Via Sanguinis ja vaig abordar el tema de la violència, la guerra i la pèrdua de la humanitat en benefici de l’interès polític i militar . D’aquesta manera, aquesta instal·lació artística es presenta com una nova oportunitat d’aprofundir en el procés de percepció i implicació emocional de l’espectador.

7. Projecció de futur 

El projecte s’entén com un procés viu que evolucionarà al llarg del procés de materialització i que resta obert a noves capes de reflexió al voltant de la representació artística de la violència i la memòria col·lectiva.

Lliurament de l'activitat R2

Debat3

  1. Aina Robert Vicents
    Visibilitat: Públic

    Hola, Manuel,

    Tot i que el projecte Cossos silenciats parteix d’un context polític i bèl·lic molt concret i el meu treball se centra en la construcció de la identitat digital i els codis socials que operen a través de la tecnologia, hi percebo una connexió profunda en la manera com ambdós projectes utilitzem el cos —o la seva absència— com a espai de resistència i com a lloc on s’expressa la deshumanització contemporània. Tant els maniquins buits del teu projecte com l’avatar automatitzat del meu (en el videojoc The Sims) representen subjectes reduïts a funcions preestablertes: cossos sense veu, guiats per estructures de control externes, siguin aquestes polítiques, institucionals o digitals.
    A nivell estètic i espacial també hi ha coincidències: tots dos proposem instal·lacions immersives on la llum, el so i la disposició de l’espai generen una atmosfera de tensió i reflexió. M’interessa especialment la idea que planteges d’enregistrar la reacció del públic, ja que obre la possibilitat d’incorporar la mirada de l’espectador com a part activa del dispositiu de control o de consciència, un recurs que podria dialogar molt bé amb la meva peça, on el públic observa com els avatars actuen per si sols en el projecte que jo plantejo.
    Imagino una possible col·laboració en forma d’exposició conjunta sota el fil conductor del “cos controlat”, on el teu projecte abordi la violència visible i el meu la subtil, mediada per pantalles i algoritmes.
    Salutacions,

    Aina

  2. Sergi Martín González
    Visibilitat: Públic

    Bona tarda Manuel,
    Malgrat que parteixen de llenguatges, formats i temàtiques específiques diferents, els projectes Inspiradores Bibliotecàries i Cossos Silenciats comparteixen un nucli conceptual comú que en permet imaginar possibles col·laboracions o aliances futures. Ambdós projectes ofereixen una mirada crítica cap a estructures de poder que han silenciat determinats col·lectius, ja sigui des de la invisibilització institucional de les primeres bibliotecàries catalanes o des de la deshumanització dels cossos víctimes dels conflictes bèl·lics.
    En aquest sentit, els dos treballs aborden la memòria com a eina de resistència i recuperació simbòlica, i proposen una reflexió sobre com el relat històric i polític es construeix sovint des de l’oblit i la invisibilització. Això obre la possibilitat de generar espais comuns d’exhibició, debat i difusió, especialment entorn a la temàtica de les “veus oblidades” o silenciades per la història.
    També coincideixen en l’ús de recursos audiovisuals i instal·latius, així com en la voluntat d’implicar emocionalment l’espectador i provocar una reacció crítica. Això facilitaria la creació de formats híbrids o interdisciplinaris, com ara exposicions col·lectives, activitats educatives o jornades de reflexió.
    Així doncs, una col·laboració entre ambdós projectes podria enriquir els respectius discursos i ampliar-ne l’impacte cultural, tot afavorint una difusió més transversal i una aproximació col·lectiva al treball amb la memòria, la denúncia i el compromís social.
    Sergi

  3. Francesco Giaveri
    Visibilitat: Públic

    Bon dia, Manuel,
    Moltes gràcies per la teva proposta de projecte.
    Em sembla un tema molt urgent i potent visualment i conceptualment.
    – Referents sobre l’ús de maniquins:
    Hans Bellmer
    https://www.sfmoma.org/artist/Hans_Bellmer/
    Juan Muñoz
    https://www.guggenheim-bilbao.eus/exposiciones/juan-munoz-retrospectiva
    La il·luminació, com bé indiques, serà un element molt important. Un altre aspecte que cal tenir en compte és la quantitat, de quants maniquins estem parlant? Quants disposaràs en l’espai? Estàs tenint en compte el cost de producció?
    Em sembla molt rellevant la teva proposta de denunciar i parlar del genocidi sense ensenyar les imatges de manera explícita. És molt eficaç com a estratègia.
    Em dius si et puc ajudar per a aquest projecte.
    Una salutació,
    Francesco

Deixa un comentari