Sociograma del projecte Cossos silenciats

El sociograma representa les diferents relacions entre els agents i conceptes que formen part del meu projecte amb el cos com a territori polític i emocional, la memòria com a espai de resistència, el so com a material que es fa present des de l’invisible, la llum i la imatge com presències efímeres i el ritme cardíac com una metàfora de la vida i l’empatia, monstrant-se com a un espai relacional, obert i en continu procés de creixement.

A mesura que he anat aprofundint en el context artístic, polític i social amb què es relaciona el meu projecte, així com en el treball d’artistes i teòrics, l’enfocament de la proposta incial ha anat consolidant-se i, alhora, ha integrat noves metodologies i tècniques pel que fa a la possible materialització final, amb la intenció de presentar una instal·lació amb un rellevant caràcter immersiu, relacional i participatiu.

Aquest sociograma mostra que Cossos silenciats no apareix del no res, sinó que forma part d’una xarxa d’agents i contextos. En el centre del sociograma trobem el propi projecte al voltant del qual es posicionen la resta d’elements implicats. Observem així, una xarxa de relacions que transita en diferents direccions i en la que el públic té un rellevant protagonisme a través de la interactivitat amb l’obra i com a part integrant d’aquesta.

Amb això es crea una interessant tensió entre la visió clàssica del concepte i d’autoria i la més actual co-creació a través de la participació de diferents actors, cadascú amb un grau d’agència concret. Això connecta amb les propostes d’artistes com María Galindo, per a qui la pràctica artística és inseparable la col·laboració amb els col·lectius amb els que interactua. A través del seu treball he pogut sentar les bases del mètode que vull fer servir pel que fa al tractament del dolor aliè des d’una relació amb els col·lectius afectats basada en criteris de respecte, autonomia i diàleg. Aquesta idea es veu reforçada amb textos com els de Paloma Blanco o Jorge Luis Marzo els quals proporcionen una perspectiva crítica sobre els processos de col·laboració així com de la funció política de l’art contemporani.

Per la seva banda, l’anàlisi del treball d’artistes com ara Maurizio Cattelan, Rafael Lozano-Hemmer o Tony Oursler m’ha permès aprofundir en l’ús del llenguatge audiovisual i la videoescultura. La  projecció d’imatges sobre els cossos dels maniquins evoca la idea del vídeo com a pell o rastre visual reforçant d’aquesta manera la dimensió emocional del projecte. A més a més, he decidit incloure els coneixements adquirits al llarg de la meva trajectòria artística a través de l’ús d’un sensor de ritme cardíac que serà la interfície amb la qual interaccionarà el públic i que és un element que ja he fet servir en treballs anteriors. Aquest element permet literalment que el cor dels visitants modifiqui o activi elements visuals i sonors de la instal·lació. Aquesta interacció converteix l’espectador en co-autor momentani de la instal·lació.

Un altre element que s’ha de tenir en compte és la figura dels posssibles col·laboradors tècnics pel que fa al muntatge i posada en escena. En aquest sentit, és important tenir en compte que tota col·laboració implica una negociació, oberta als possibles canvis que es puguin proposar i que pot enriquir tant el procés creatiu com el resultat final. Aquest aspecte reforça encara més la idea que l’obra és un procés, no només un resultat.

Pel que fa a l’espai expositiu, em reafirmo en el centre cívic amb la intenció d’establir un diàleg més directe amb la ciutadania, allunyat dels circuits artístics tradicionals. Aquest, a més de constituir un espai de convivència i activitat comunitària, permet situar l’obra en un entorn més adequat per a la reflexió sobre la guerra, la memòria i la responsabilitat col·lectiva. A més a més, aquest context obre la possibilitat d’afegir-hi activitats complementàries com xerrades, tallers o debats, alhora que converteix l’exposició en un espai d’intercanvi que invita a la consciència crítica. D’aquesta manera, el projecte adquireix una dimensió pedagògica i social més enllà de la simple pràctica artística.