La meva trajectòria artística comença amb la pintura com a mitjà i ha anat evolucionant, gràcies als coneixements adquirits al llarg del Grau, cap a altres disciplines com la fotografia, el vídeo, la performance o la instal·lació, sempre des de l’exploració profunda del cos, l’espai i la memòria en relació amb els conceptes de vivència, fragilitat i resistència.

Els projectes que he desenvolupat al llarg d’aquests anys com Presències absents, absències presents (2020), Llits de carrer (2022), Batecs compartits (2024), Un llit, un cor (2024) o Via Sanguinis (2022) comparteixen una clara intencionalitat de fer visible allò que sovint roman ocult amb la voluntat de donar veu a minories i situacions que acostumen a veure’s silenciades.

La meva pràctica s’ha nodrit d’un conjunt de referents artístics i teòrics que han estat fonamentals per a la meva evolució, tant des del punt de vista formal com conceptual. A continuació, passo a explicar com cadascun d’ells m’ha influenciat i com s’han integrat en els meus projectes.

Presències absents, absències presents ha estat possible gràcies a la confluència de múltiples referents que han enriquit la meva mirada i m’han ajudat a donar forma a una proposta íntima, conceptual i visualment coherent. La combinació de pensament teòric, influències artístiques i vivències personals ha estat fonamental per construir un discurs que parla de la pèrdua, del temps, de la memòria i de la identitat.

El treball de Valeska Soares i Duane Michals ha estat clau per explorar el joc entre presència i absència. Ambdós artistes utilitzen el cos, els objectes i la seqüència d’imatges per construir narratives que apel·len a la memòria, al desig i a la pèrdua. També m’han influït Joaquín Cociña, Cristóbal León, Niles Atallah, Susannah Hays o Eduardo Nave, especialment amb el seu treball SOLO VOL. IV, on el cos esdevé rastre, memòria i espectre.

Pel que fa al cos, he decidit treballar-lo des de la seva objectivització. Volia que, com en les natures mortes clàssiques, el cos aparegués com un objecte més dins la composició. Aquesta decisió connecta amb obres com Nude No. 55 d’Irving Penn, les distorsions corporals d’André Kertész o els retrats de Hiro, on el model és tractat com a forma, textura i volum més que com a individu.

A Llits de carrer i Un llit, un cor, el llit esdevé un element amb un protagonisme evident. No només com a objecte, sinó també com a lloc simbòlic relacionat amb conceptes com la intimitat, la protecció, la malaltia o la despersonalització.

Blanca Giménez Calpe, amb la seva tesi La cama como lugar de acontecimientos, m’ha ajudat a entendre el llit com a espai de vivència i esdeveniment. El seu treball ha estat clau per conceptualitzar el llit com a lloc on passen coses: on dormim, estimem, patim, esperem.

Luis Antonio Silva, Eulàlia Valldosera, Jana Sterbak i Abbas Kiarostami han aportat perspectives diverses sobre el llit com a lloc de malaltia, identitat i intimitat.

Gaston Bachelard, amb La poètica de l’espai, m’ha aportat una mirada filosòfica sobre la idea d’habitar. La seva idea del llit com a niu on tornem per somiar i recollir-nos m’ha inspirat a l’hora de concebre la intimitat des de la fragilitat.

Tracey Emin, amb My Bed (1998), m’ha influenciat en la manera de convertir un objecte quotidià en una obra autobiogràfica i emocional.

En el cas de Batecs compartits, el cor esdevé protagonista. La interacció amb el públic a través d’un sensor de ritme cardíac genera una experiència compartida que facilita l’apropament entre obra i espectador.

Rafael Lozano-Hemmer ha estat el referent principal en aquest projecte. Obres com Pulse Room, Pulse Spiral o Almacén de corazonadas utilitzen el batec com a motor en les seves peces. L’ús que fa de dades biomètriques per transformar-les en llum i moviment m’ha inspirat a l’hora de treballar amb el mapping i la interactivitat.

Refik Anadol, amb obres com Artificial Realities: Coral, m’ha inspirat a emprar les formes orgàniques en el meu projecte i a repensar el cor com a contenidor d’emocions i ritmes materialitzables.

Els treballs de Pablo Valbuena com Augmented Sculpture i Quadratura m’han aportat una nova mirada sobre la tridimensionalitat i la geometria en relació amb el vídeo mapping. La seva manera de treballar amb l’espai i la llum es reflexa en la construcció de la peça escultòrica que forma part de la meva instal·lació.

A Via Sanguini, que es presenta a mode de videoperformance, la sang és l’element central. Simbolitza el vessament de les víctimes i la brutalitat dels conflictes bèl·lics. Aquesta obra és una denúncia explícita de la violència institucional i la deshumanització de la guerra.

Olivier de Sagazan, amb Transfiguration, m’ha influenciat en la manera de fer servir el gest, la visceralitat i l’ús de materials com el fang i la pintura reforçats per la performativitat de les seves posades en escena. La seva manera de desfigurar el cos per expressar el patiment ha estat fonamental a Monstrum Sanguinis i la seva evolució cap a Via Sanguinis.

Pel que fa a Regina José Galindo, amb ¿Quién puede borrar las huellas?, el seu caminar descalç deixant petjades de sang humana com a acte de memòria i rebuig m’ha inspirat a utilitzar el rastre com a llenguatge. La seva crítica als exèrcits i als estats impunes connecta directament amb la meva intenció discursiva.

En conclusió, la meva trajectòria artística és el resultat d’un procés iteratiu, col·laboratiu i profundament reflexiu. Cada obra s’ha construït resignificant elements, espais i gestos. Els referents que m’han acompanyat al llarg de tot aquest procés i m’han ajudat a donar forma als meus projectes.