Sociograma del projecte Cossos silenciats

El sociograma representa les diferents relacions entre els agents i conceptes que formen part del meu projecte amb el cos com a territori polític i emocional, la memòria com a espai de resistència, el so com a material que es fa present des de l’invisible, la llum i la imatge com presències efímeres i el ritme cardíac com una metàfora de la vida i l’empatia, monstrant-se com a un espai relacional, obert i en continu procés de creixement.

A mesura que he anat aprofundint en el context artístic, polític i social amb què es relaciona el meu projecte, així com en el treball d’artistes i teòrics, l’enfocament de la proposta incial ha anat consolidant-se i, alhora, ha integrat noves metodologies i tècniques pel que fa a la possible materialització final, amb la intenció de presentar una instal·lació amb un rellevant caràcter immersiu, relacional i participatiu.

Aquest sociograma mostra que Cossos silenciats no apareix del no res, sinó que forma part d’una xarxa d’agents i contextos. En el centre del sociograma trobem el propi projecte al voltant del qual es posicionen la resta d’elements implicats. Observem així, una xarxa de relacions que transita en diferents direccions i en la que el públic té un rellevant protagonisme a través de la interactivitat amb l’obra i com a part integrant d’aquesta.

Amb això es crea una interessant tensió entre la visió clàssica del concepte i d’autoria i la més actual co-creació a través de la participació de diferents actors, cadascú amb un grau d’agència concret. Això connecta amb les propostes d’artistes com María Galindo, per a qui la pràctica artística és inseparable la col·laboració amb els col·lectius amb els que interactua. A través del seu treball he pogut sentar les bases del mètode que vull fer servir pel que fa al tractament del dolor aliè des d’una relació amb els col·lectius afectats basada en criteris de respecte, autonomia i diàleg. Aquesta idea es veu reforçada amb textos com els de Paloma Blanco o Jorge Luis Marzo els quals proporcionen una perspectiva crítica sobre els processos de col·laboració així com de la funció política de l’art contemporani.

Per la seva banda, l’anàlisi del treball d’artistes com ara Maurizio Cattelan, Rafael Lozano-Hemmer o Tony Oursler m’ha permès aprofundir en l’ús del llenguatge audiovisual i la videoescultura. La  projecció d’imatges sobre els cossos dels maniquins evoca la idea del vídeo com a pell o rastre visual reforçant d’aquesta manera la dimensió emocional del projecte. A més a més, he decidit incloure els coneixements adquirits al llarg de la meva trajectòria artística a través de l’ús d’un sensor de ritme cardíac que serà la interfície amb la qual interaccionarà el públic i que és un element que ja he fet servir en treballs anteriors. Aquest element permet literalment que el cor dels visitants modifiqui o activi elements visuals i sonors de la instal·lació. Aquesta interacció converteix l’espectador en co-autor momentani de la instal·lació.

Un altre element que s’ha de tenir en compte és la figura dels posssibles col·laboradors tècnics pel que fa al muntatge i posada en escena. En aquest sentit, és important tenir en compte que tota col·laboració implica una negociació, oberta als possibles canvis que es puguin proposar i que pot enriquir tant el procés creatiu com el resultat final. Aquest aspecte reforça encara més la idea que l’obra és un procés, no només un resultat.

Pel que fa a l’espai expositiu, em reafirmo en el centre cívic amb la intenció d’establir un diàleg més directe amb la ciutadania, allunyat dels circuits artístics tradicionals. Aquest, a més de constituir un espai de convivència i activitat comunitària, permet situar l’obra en un entorn més adequat per a la reflexió sobre la guerra, la memòria i la responsabilitat col·lectiva. A més a més, aquest context obre la possibilitat d’afegir-hi activitats complementàries com xerrades, tallers o debats, alhora que converteix l’exposició en un espai d’intercanvi que invita a la consciència crítica. D’aquesta manera, el projecte adquireix una dimensió pedagògica i social més enllà de la simple pràctica artística.

Cossos silenciats: art, memòria i responsabilitat col·lectiva

Cossos silenciats es projecta com una instal·lació artística immersiva que vol denunciar la deshumanització i violència sistemàtica dels cossos en els contextos bèl·lics a través d’una sèrie de maniquins i una atmosfera sonora que reforci el missatge. Inicialment, la proposta estava pensada per representar des d’un punt molt simbòlic el cossos anònims a través de la disposició en l’espai dels maniquins amb un caràcter més bé escultòric, però l’exploració del context i la lectura dels testimonis reals han provocat un gir en la conceptualització i possible materialització del projecte. Els maniquins es converteixen així en portadors de memòria i en contenidors d’informació textual o visual dels testimonis reals, com ara noms, imatges i relats. Aquest fet permet una relació més empàtica entre les víctimes, el públic i la pròpia obra.

Pel que fa al context expositiu, el projecte tracta d’allunyar-se dels espais institucionals i artístics convencionals cap a espais cívics o comunitaris, com ara els centres culturals de barri. Aquest desplaçament permet el diàleg més directe amb el públic reforçant la seva dimensió social, buscant la conscienciació i el debat.

Les influències de teòrics com Paloma Blanco i Jorge Luís Marzo, obren les portes cap a un possible procés més col·laboratiu on els diferents agents poden tenir un paper més o menys directe durant el procés de concepció de l’obra.

Per la seva banda, l’anàlisi del treball d’artistes com ara Maurizio Cattelan, Rafael Lozano-Hemmer i, especialment, de l’artista María Galindo m’ha servit per sentar les bases del mètode que vull fer servir pel que fa al tractament del dolor aliè des d’una relació amb els col·lectius afectats basada en criteris de respecte, autonomia i diàleg.

Aquesta exploració s’ha anat registrant en la bitàcola, que entenc no només com un instrument de seguiment sinó com una part activa del procés creatiu. Els registres textuals, visuals i documentals, recollits en forma d’imatges, notes, enllaços, referències i reflexions, configuren un fons documental que em permet plasmar l’evolució del projecte a mesura que avança cap a la seva materialització.

Pel que fa a la interacció amb el públic, és molt possible la integració d’algun dispositiu o sensor que permeti la participació directa de l’espectador com a element integrant del treball artístic. De la mateixa manera, considero la documentació visual i textual del procés com a part integrant de l’obra. Per aquest motiu, la bitàcola esdevé un element més del procés creatiu.

Així doncs, Cossos silenciats es converteix en un dispositiu d’experiències  compartides, on l’art esdevé lloc de coneixement, memòria i de transformació col·lectiva.

Enllaç a la meva carpeta del Drive de l’assignatura:

https://drive.google.com/drive/folders/1KBWVXmIWW_ckJhCs2uVRyotefaxc_WIE?usp=sharing

Enllaç a la subcarpeta amb la meva informació personal del procés de treball:

https://drive.google.com/drive/folders/1mk1uSkYpdtX04-gG3_r57CVGV7a9_-Vy?usp=sharing

Bibilografia i referents

• Blanco, Paloma (2001). Explorando el terreno. A: Blanco, P. et al. (eds.). Modos de hacer. Arte crítico, esfera pública y acción directa. Salamanca: Ediciones Universidad de Salamanca (pp. 23-50)
• Carrete, Miranda i Tibiletti, María Paz (2025). No hay buenas ni malas víctimas, hay femicidios: masiva movilización por Brenda, Lara y Morena. LatFem. Disponible a
  https://latfem.org/no-hay-victimas-buenas-ni-malas-hay-femicidios-masiva-movilizacion-por-brenda-lara-y-morena/
• Castro, Lucia (2022). María Galindo: “Las mujeres de esta parte del mundo estamos en un proceso de sublevación”. Diario Femenino.  Disponible a https://www.anred.org/maria-galindo-las-mujeres-de-esta-parte-del-mundo-estamos-en-un-proceso-de-sublevacion/
• Genovese, Omar (2025). Maurizio Cattelan ataca de nuevo: su nueva obra habrá que buscarla. PERFIL. Disponible a https://www.perfil.com/noticias/cultura/maurizio-cattelan-ataca-de-nuevo-su-nueva-obra-habra-que-buscarla.phtm
• Marzo, Jorge Luís (2007) Mitos y realidades de las experiencias creativas colectivas [en línia]. Disponible a: https://www.soymenos.net/
• Mora, Gala (2025). El polémico artista italiano Maurizio Cattelan, sobre su último proyecto: “Nunca pensaste que podrías colgar mi retrato en tu casa, pues yo tampoco”. ELLE Decoration. Disponible a https://www.elledecor.com/es/arte/a68056602/artista-maurizio-cattelan-escultura-avantarte/
• Palomeque, Marcos (2021). La propuesta artística de Rafael Lozano-Hemmer. Artes Visuales. Farolito. Disponible a https://farolito.me/entrevistas/artes-visuales/la-propuesta-artistica-de-rafael-lozano-hemmer/
• Taylor, Diana (2007). Entrevista con María Galindo (2007). Hemispheric Institute.  Disponible a https://hemisphericinstitute.org/es/hidvlcollections/item/839mujeres-int-2007.html

Comparació amb La Feria de las Flores de Núria Güell (2015) 

El projecte de Núria Güell comparteix amb Cossos silenciats la voluntat de fer visible la violència estructural i les desigualtats. Mentre que l’artista treballa a partir del testimoni directe de víctimes reals: dones explotades sexualment que reinterpreten obres de Botero, Cossos silenciats ho fa des d’una vessant més simbòlica i instal·lativa. Encara així, podria ser molt enriquidora la possibilitat de contactar amb víctimes reals o amb organitzacions relacionades amb els territoris afectats per tal d’obtenir testimonis reals que reforcin el meu discurs en primera persona.

Tots dos projectes utilitzen l’art com a eina de denúncia i diàleg, però es diferencien sobretot en la posició dels agents: mentre que Güell aposta per la coautoria i la col·laboració activa, el meu treball en un principi parteix d’una autoria única, però que pot derivar cap a la coautoria o cocreació, per crear un espai d’experiència des de l’empatia i la crítica. Seria el cas de treballar amb els testimonis reals que he comentat abans.

A més a més, mentre que el  projecte de Núria Güell té lloc dins d’una institució museística, el meu projecte proposa una exposició més oberta i flexible que permeti obrir la reflexió més enllà de la institució artística tradicional. L’interès per fer visibles els diferents conflictes evidencia una similitud pel que fa a la reflexió de tots dos projectes: la necessitat de mostrar allò que sovint resta ocult, els cossos silenciats per la violència.

La meva trajectòria artística comença amb la pintura com a mitjà i ha anat evolucionant, gràcies als coneixements adquirits al llarg del Grau, cap a altres disciplines com la fotografia, el vídeo, la performance o la instal·lació, sempre des de l’exploració profunda del cos, l’espai i la memòria en relació amb els conceptes de vivència, fragilitat i resistència.

Els projectes que he desenvolupat al llarg d’aquests anys com Presències absents, absències presents (2020), Llits de carrer (2022), Batecs compartits (2024), Un llit, un cor (2024) o Via Sanguinis (2022) comparteixen una clara intencionalitat de fer visible allò que sovint roman ocult amb la voluntat de donar veu a minories i situacions que acostumen a veure’s silenciades.

La meva pràctica s’ha nodrit d’un conjunt de referents artístics i teòrics que han estat fonamentals per a la meva evolució, tant des del punt de vista formal com conceptual. A continuació, passo a explicar com cadascun d’ells m’ha influenciat i com s’han integrat en els meus projectes.

Presències absents, absències presents ha estat possible gràcies a la confluència de múltiples referents que han enriquit la meva mirada i m’han ajudat a donar forma a una proposta íntima, conceptual i visualment coherent. La combinació de pensament teòric, influències artístiques i vivències personals ha estat fonamental per construir un discurs que parla de la pèrdua, del temps, de la memòria i de la identitat.

El treball de Valeska Soares i Duane Michals ha estat clau per explorar el joc entre presència i absència. Ambdós artistes utilitzen el cos, els objectes i la seqüència d’imatges per construir narratives que apel·len a la memòria, al desig i a la pèrdua. També m’han influït Joaquín Cociña, Cristóbal León, Niles Atallah, Susannah Hays o Eduardo Nave, especialment amb el seu treball SOLO VOL. IV, on el cos esdevé rastre, memòria i espectre.

Pel que fa al cos, he decidit treballar-lo des de la seva objectivització. Volia que, com en les natures mortes clàssiques, el cos aparegués com un objecte més dins la composició. Aquesta decisió connecta amb obres com Nude No. 55 d’Irving Penn, les distorsions corporals d’André Kertész o els retrats de Hiro, on el model és tractat com a forma, textura i volum més que com a individu.

A Llits de carrer i Un llit, un cor, el llit esdevé un element amb un protagonisme evident. No només com a objecte, sinó també com a lloc simbòlic relacionat amb conceptes com la intimitat, la protecció, la malaltia o la despersonalització.

Blanca Giménez Calpe, amb la seva tesi La cama como lugar de acontecimientos, m’ha ajudat a entendre el llit com a espai de vivència i esdeveniment. El seu treball ha estat clau per conceptualitzar el llit com a lloc on passen coses: on dormim, estimem, patim, esperem.

Luis Antonio Silva, Eulàlia Valldosera, Jana Sterbak i Abbas Kiarostami han aportat perspectives diverses sobre el llit com a lloc de malaltia, identitat i intimitat.

Gaston Bachelard, amb La poètica de l’espai, m’ha aportat una mirada filosòfica sobre la idea d’habitar. La seva idea del llit com a niu on tornem per somiar i recollir-nos m’ha inspirat a l’hora de concebre la intimitat des de la fragilitat.

Tracey Emin, amb My Bed (1998), m’ha influenciat en la manera de convertir un objecte quotidià en una obra autobiogràfica i emocional.

En el cas de Batecs compartits, el cor esdevé protagonista. La interacció amb el públic a través d’un sensor de ritme cardíac genera una experiència compartida que facilita l’apropament entre obra i espectador.

Rafael Lozano-Hemmer ha estat el referent principal en aquest projecte. Obres com Pulse Room, Pulse Spiral o Almacén de corazonadas utilitzen el batec com a motor en les seves peces. L’ús que fa de dades biomètriques per transformar-les en llum i moviment m’ha inspirat a l’hora de treballar amb el mapping i la interactivitat.

Refik Anadol, amb obres com Artificial Realities: Coral, m’ha inspirat a emprar les formes orgàniques en el meu projecte i a repensar el cor com a contenidor d’emocions i ritmes materialitzables.

Els treballs de Pablo Valbuena com Augmented Sculpture i Quadratura m’han aportat una nova mirada sobre la tridimensionalitat i la geometria en relació amb el vídeo mapping. La seva manera de treballar amb l’espai i la llum es reflexa en la construcció de la peça escultòrica que forma part de la meva instal·lació.

A Via Sanguini, que es presenta a mode de videoperformance, la sang és l’element central. Simbolitza el vessament de les víctimes i la brutalitat dels conflictes bèl·lics. Aquesta obra és una denúncia explícita de la violència institucional i la deshumanització de la guerra.

Olivier de Sagazan, amb Transfiguration, m’ha influenciat en la manera de fer servir el gest, la visceralitat i l’ús de materials com el fang i la pintura reforçats per la performativitat de les seves posades en escena. La seva manera de desfigurar el cos per expressar el patiment ha estat fonamental a Monstrum Sanguinis i la seva evolució cap a Via Sanguinis.

Pel que fa a Regina José Galindo, amb ¿Quién puede borrar las huellas?, el seu caminar descalç deixant petjades de sang humana com a acte de memòria i rebuig m’ha inspirat a utilitzar el rastre com a llenguatge. La seva crítica als exèrcits i als estats impunes connecta directament amb la meva intenció discursiva.

En conclusió, la meva trajectòria artística és el resultat d’un procés iteratiu, col·laboratiu i profundament reflexiu. Cada obra s’ha construït resignificant elements, espais i gestos. Els referents que m’han acompanyat al llarg de tot aquest procés i m’han ajudat a donar forma als meus projectes.