Com proposa Bourriaud en el seu text “La forma relacional”, per comprendre els comportaments artístics hem de partir de la situació dels artistes (Bourriaud,2006).

En l’era de l’eurocentrisme extrem, el capitalisme hegemònic, el consumisme massiu, l’explotació de les noves tecnologies i la contaminació visual que ens sacseja constantment, s’ha aconseguit crear la societat banal i efímera de la immediatesa. Una estructura cada vegada més jeràrquica en tots els sentits que colpeja amb força la subalternitat. I ja no parlem de classe o raça, sinó de professió al marge. 

Posaré d’exemple el teatre a Espanya, per reflectir la situació de precarietat de la majoria d’artistes en totes les disciplines artístiques, on l’oració habitual és “sempre són els mateixos” (els que treballen), “només uns quants poden viure de l’art”. Tenim la sensació que en el món de l’art només hi ha lloc per a uns quants. 

Em focalitzo en el teatre per dues raons; una, perquè és la meva professió i per tant conec com s’articula i com s’habita. I, en segon lloc, perquè davant l’impuls enèrgic de les noves tecnologies i el canvi relacional de la societat cada vegada més individualista, s’ha configurat un motor social imparable de trànsit visual estimulant, inmediat i fugaç, on el teatre, tal com el coneixem, queda lluny de tota narrativa i diàleg.

Podem parlar, doncs de fracàs o simplement del fet que el teatre ha mort. 

Analitzant en un context politicosocial, cultural i econòmic la situació de l’artista conceptual Enrique Lista, autor de “Condiciones de produccion” on presentava la precarietat en primera persona a través de peces que s’activaven amb la finalitat literal d’intercanviar art per menjar, comparteixo la multiocupació laboral i la decepció sobre les escasses expectatives del “poder viure de l’art”.

Conceptualment podria fer una anàlisi profunda de les semblances entre el projecte “Anuncis” de l’artista i el meu futur projecte, com la recerca d’un procés de reflexió que transporta al receptor a observar el més intrínsec de l’ésser humà;les seves necessitats, la seva essència, corporalitat, la seva identitat. Tornar a “l’inici de tot” i reconnectar amb l’instint humà tan subjectiu com interrelacional. 

Tot i que podríem fer una anàlisi profunda de les dues obres, i comparar-les en molts aspectes, em centraré a realitzar una comparativa d’un tipus concret d’agents que condicionen formalment els nostres projectes i que venen condicionats per la precarietat i el fracàs, però sobretot per la necessitat de Transformar, no només les nostres obres, sinó també el nostre prisma. 

Bourriaud diu “Para inventar (…) herramientas más eficaces y puntos de vista más justos, es importante aprehender las transformaciones que se dan hoy en el campo social, captar lo que ya ha cambiado y lo que continúa transformándose” (Bourriaud,2006).

Partim d’una tipologia d’autor sense recursos econòmics. Aquest únic agent condiciona el suport de la resta; representant, institucions artístiques, circuits, productores, espais expositius… Per tant, no és només que el “teatre”, com a producte cultural, com a concepte clàssic hagi mort, sinó que a més, políticament i culturalment, almenys en l’estat Espanyol, és un gran repte aconseguir que un teatre, ajuntament, institució… et contracti. Per aquest motiu, el nostre objectiu de produir art ens exigeix que reduïm la cooperació d’agents en els nostres projectes. Un procés que requereix la búsqueda de nous recursos i estratègies.

“Aprender a habitar el mundo, en lugar de querer construirlo” (Bourriaud,2006).

Lista, igual que jo, compartim principalment, la necessitat de transformar el nostre espai expositiu, d’adaptar-nos a nous contextos i circuits, explorar nostres conceptes artístics, reinventar-nos com a artistes, plantejar noves fonts de finançament, com l’autogestió i generar nous formats que ens permetin “no morir” i que apostin per la reactivació de l’“interstici” de Bourriaud, l’espai per a les relacions humanes i d’intercanvi per a nous públics i sobretot, crear obres autòmats per ser més independents.

Lista proclama un punt de vista i d’acció semblant. Abandona els espais expositius normatius per ocupar l’espai públic, més econòmic i més proper, sense jerarquies, privilegis ni fronteres, per tal d’apropar l’art al poble. Projectes que s’adapten a l’espai, al temps i al context. 

En el meu cas, pretenc crear el meu propi teatre, ajustat a les meves necessitats i recursos i viable. Un teatre de petit format fàcil de transportar, de muntar i d’instal·lar. Una primera passa a un nou paradigma per explorar; el de crear espais on reaprenem a comunicar-nos a través dels nostres sentits i de les nostres aptituds humanes, generant microcomunitats.

“El arte es un estado de encuentro”(Bourriaud,2006).

Tant Lista com jo, no creem històries inventades, sinó reflexions i sensacions reals que ocupen el context quotidià; Lista a través de la poesia i la paraula que com diu Gagliano “gràcies a l’escriptura aconseguim accelerar el llenguatge per l’espai i el temps (…) una de les eines més sofisticades per produir socialment la realitat” (Gagliano,2020), i jo, a través del so, el tacte i l’olfacte.

Un dels agents que jo encara no he pogut resoldre com ho ha fet Lista, ha estat el de la difusió. La seva propia obra és a la vegada l’agent publicitari, un aparador infinit sense temps, que abarca un espai que es pot estendre en totes direccions i fins on ell desitgi.

Per altra banda, en el meu projecte, hi ha un agent més que activa l’obra i és la connexió i participació del públic. Jo presento una instal·lació ambulant, Lista presenta un treball expositiu, ell exposa una obra visual que el visitant observa, recull i reflexiona, però jo necessito la seva presència per activar l’acció i, per tant, el procés reflexiu.

Però els dos trenquem els límits tant de l’espai expositiu, com d’un context particular i temporal, sortim de les galeries i dels teatres per estendre la nostra obra, reivindicant la transformació d’un art emergent que desafia les funcions socials mecanitzades, per reivindicar l’espai relacional.

No existe (…) un “fin del arte”, “puesto que la parte se vuelve a comprometer permanentemente en función del contexto”(Bourriaud,2006).

BIBLIOGRAFIA

Bourriaud, Nicolas. “La forma relacional”. A: Bourriaud, Nicolas. Estética relacional. Buenos Aires : Adriana Hidalgo, 2006. p. 9-25. 

ISBN 9789871156566

Gagliano, Antoni. 2020. “Escriptura i art”. PID_00267713.Recurs d’aprenentatge. Coordinat per les professores: Andrea García Méndez, Aida Sánchez de Serdio Martín. UOC 

Lista, Enrique. “Enrique Lista”. [web] Disponible a: https://cargocollective.com/enriquelista/Condiciones

Xènia Fuertes Nogués

xfuertesn@uoc.edu

Statement

A través de la música, la imatge i el teatre genero projectes que busquen visibilitzar la diferència i qüestionar una identitat estereotipada, subjectiva i interpersonal construïda pel poder politicosocial capitalista i heteropatriarcal.

Pretenc generar canvi, transformació i sobretot desconstrucció per poder explorar, des d’una mirada genuïna, l’autenticitat, la llibertat i l’amor.

Abstract

Una proposta multisensorial de pocs minuts en format instal·lació per tornar a l’inici de tot, per redescobrir els nostres sentits, el nostre cos, el nostre instint i poder-nos qüestionar la nostra identitat. 

Una parada en el camí, en un espai ambulant, on aturar el temps un instant per explorar-te, reflexionar-te i repensar-te… si vols.

Objectiu

L’objectiu principal és generar una experiència sensorial per reconnectar amb l’instint més salvatge i reconquistar el cos colonitzat per la societat de consum. Una reflexió social tant subjectiva com interpersonal que convida a explorar, gaudir i accentuar la unicitat i la presència dels cinc sentits, per trencar amb la jerarquia i contaminació visual a la qual estem submergits.

Format i context

Com a projecte d’acció social, el seu format té dues premisses; practicitat i adaptabilitat. S’ha d’adaptar als diferents espais i contextos, per tal d’arribar al màxim de població possible. 

Per aquest motiu, pensant en una instal·lació mòbil i com a nou format teatral, és necessari crear un espai gestionat per una sola persona, sense massa necessitats tècniques, ni materials. Un format petit i ambulant, que es pugui realitzar tant en un interior com en un exterior sense alterar ni la conceptualització del projecte ni el seu context.

Tècniques  i propósits

Per tal de desenvolupar els cinc sentits, pretenc treballar principalment amb el so, però també iniciar una investigació d’aromateràpia, per tal de generar un viatge a través de les olors, el so, el tacte i la sensació tèrmica.  Es tracta, doncs, de la creació d’un espai on el visitant viurà una experiència sensorial.

Autoria

Anteriorment, he realitzat dos projectes similars, una experiència multisensorial individual que es deia “La pasividad del neocórtex” realitzat amb una companya de professió. Un treball audiovisual i sonor que es projectava sobre el cos de l’espectador.

I el segon, “Kmaleonik”, un projecte personal que va sorgir de l’assignatura de Projecte II, on es creava,  amb cooperació amb el públic dins un espai en blanc, un nou món.

Referents

Molts referents són els que m’han marcat el camí pel qual ara estic caminant, que m’han conduït l’un a l’altre i que han anat configurant un pensament i una manera de dialogar i crear, però també una manera de relacionar-me amb el món de les coses i de les persones. Un teixit de pensadores, artistes i escriptores que m’ajuden a construir una identitat cada vegada més pròpia, no només en l’àmbit professional i artístic, sinó també personal.

 A través de la lectura he pogut profunditzar tant en la teoria com en la ideologia i biografies d’autores que han col·laborat a la desconstrucció d’una identitat desencaixada, falsa, perduda, una identitat sense identitat pròpia, la meva.

 Des de l’assignatura de Projecte I tenia molt clars els contextos amb els quals la meva llavor projectual dialogava; la identitat, el gènere i la subalternitat. Sobretot m’interessava i m’interessa desconstruir la mirada heteropatriarcal eurocentrista i donar llum a la diferència i a les identitats al marge de la societat.

 Per aquest motiu, dins el GRAU, he cursat dues optatives claus en el meu procés acadèmic; Cos i gènere i Subalternitat, des d’on m’he pogut influenciar i inspirar, tant a nivell teòric com artístic, d’autores com Bell Hooks, per la seva aposta per generar sentit crític per tal de combatre tota desigualtat i injustícia social i fer-ho sobretot des de l’amor, per construir identitats més humanes i més solidàries, diria jo.

 Bell Hooks parla de fomentar els valors (respecte, compassió, comprensió, comunicació, empatia, cura) inherents en l’ètica de l’amor a través de l’educació de la consciència crítica. Uns valors violats per les cultures i la seva mala educació en la infància, on l’amor, s’ha tergiversat en una emoció sentimental romàntica sobrevalorada i femenina. Tot procés de colonització, dominació, racisme, esclavisme … No provenen de l’amor, sinó de la cobdícia i de la mà dels homes. L’home ha estat censurat de l’ètica de l’amor i segons Hooks, és essencial que aquest recuperi aquesta connexió, per tal de deixar de conrear l’adoració a la mort. Tots els nostres herois tenen a veure amb la mort i la guerra. “Com a nació, el nostre problema és que hem confós la disciplina amb una mena d’obediència cega a l’autoritarisme” (Hooks,1999).

 El sentit crític no només ha de fomentar nous espais de consciència i coneixement divergent, sinó que ha d’anar més enllà de l’acadèmia per trencar el silenci, arribar al poble, donar-li veu, alliberar-lo i aprofundir en un compromís i un amor per a la justícia (Hooks,2014). Només així, desarticularem el poder patriarcal, capitalista, supremacista, blanc i imperialista.

 Amb les meves propostes artístiques, dins el context de la diferència que pretenc ressaltar, la violència és una de les problemàtiques a tractar, estudiar i dissoldre.

Quan una societat patriarcal se sent atacada per quelcom antinormatiu i antiestructual, com la qüestió de gènere, aquesta, recórrer a la violència. Quan ens sentim atacats és perquè alguna cosa ens ha ferit i, per tant, no ens és indiferent. És per aquest motiu que, davant la carència de tota classe d’eines socials que engloben la comunicació activa, reaccionem com animals. Qualsevol actant que qüestioni la norma és una amenaça que travessa i desestabilitza el regne poderós del patriarcat. Una persona que ha nascut amb genitals masculins i aparenta una “dona” es considera un fracàs, una decepció i una vergonya (Hooks,1999).

 A través de la filòsofa Marina Garcés i el seu treball sobre la diferència, arribo a personalitats com Judith Butler i la seva idea d’acabar amb el concepte de gènere construït pel capitalisme heteropatriarcal. Butler diu que “el gènere és la representació estilitzada del cos, un conjunt d’actes repetits en un marc estrictament regulador que va quallant al llarg del temps per produir l’aparença i la sensació d’alguna cosa natural, permanent” (Garcés,2019). Per tant, el gènere és una ficció cultural, un efecte performatiu d’actes reiterats on no hi ha res d’autèntic. El binarisme, doncs, forma part de les demandes d’un imperatiu heterosexual que forcen les divisions culturals i proposa la idea de performar el gènere no com una expressió del que un és sinó del que un fa (Garcés,2019).

 A nivell artístic, davant el plantejament de Butler, sobre la idea que el gènere és la interpretació d’unes normes culturals que s’incorporen al cos, però no al subjecte, m’ha interessat el treball d’artistes que posen el cos com escenari, desarticulant la idea del cos femení com a objecte sexualitzat, per convertir-lo en un altaveu de la lluita feminista.

 L’artista mexicana Ana Mendieta, com jo, busca reparar una identitat perduda i sobretot sanar la representació falsa del desplaçat. Aquesta convida a produir un pensament sense model i alterar per fi, l’impensable.

Mendieta, com la historiadora d’art Griselda Pollock, no pretén provocar una lluita pels drets de la dona des del crit i l’arma, per tal de recuperar el lloc que li pertoca dins una història de l’art feminista seguint els mateixos patrons acadèmics establerts, si no una intervenció transversal intel·lectual que generi un canvi de paradigma i estimuli el sentit crític. Així, tornem a Hooks, fent honor a les seves paraules esperançadores: “Viure com ho fem en una cultura de dominació i escollir veritablement estimar, [això sí que] és heroic” (Hooks, 2016).

BIBLIOGRAFIA

Garcés, Marina. 2019. El problema de la diferència PID_00155355

Hooks, Bell. 1999. “Bell Hooks Interview” Entrevista feta per John Seigenthaler AfroMarxist. Publicada al canal Youtube 18/03/2020 [vídeo] Disponible a: https://espanol.video.search.yahoo.com/search/video;_ylt=AwrFQBHmvHZlOd42Nk8DEQx.;_ylu=Y29sbwNiZjEEcG9zAzEEdnRpZAMEc2VjA3BpdnM-?p=bell+hooks&fr2=piv-web&fr=yhs-invalid#id=13&vid=90ac50d239ed7101bce9e71f23ba9bb5&action=view

Hooks Bell. 1999. Is Paris Burning?, a Black Looks: Race and Representation. Boston:South End Press (pp. 145-156)

Hooks, Bell. 29/03/2016. “Speaking Freely: Bell Hooks” Entrevista per Freedon Forum. Youtube. [vídeo] Disponible a: https://www.youtube.com/watch?v=g2bmnwehlpA