Publicat per

Memòria final del projecte

Publicat per

Memòria final del projecte

Estimats companys i companyes, us presento el dossier d’obra final de la performativa 34 absolucions, que ha tingut lloc el passat 10 de gener de 2026 a Tarragona, espero que us agradi el document realitzat amb el programari In Design. Per a més informació, us adjunto l’enllaç al Drive de l’assignatura, on a Quadern de Bitàcola trobareu tota la informació ordenada en carpetes. També l’enllaç al Vimeo. Moltes gràcies. Lliurament. Trepitjar l'arena. Pràctica …
Estimats companys i companyes, us presento el dossier d’obra final de la performativa 34 absolucions, que ha tingut lloc…

Estimats companys i companyes, us presento el dossier d’obra final de la performativa 34 absolucions, que ha tingut lloc el passat 10 de gener de 2026 a Tarragona, espero que us agradi el document realitzat amb el programari In Design.


Per a més informació, us adjunto l’enllaç al Drive de l’assignatura, on a Quadern de Bitàcola trobareu tota la informació ordenada en carpetes. També l’enllaç al Vimeo.

Moltes gràcies.

Debat0el Memòria final del projecte

No hi ha comentaris.

Publicat per

Pictorial de Cossos silenciats

Publicat per

Pictorial de Cossos silenciats

  Lliurament de l'activitat R5 …
  Lliurament de l'activitat R5 …

 

Debat0el Pictorial de Cossos silenciats

No hi ha comentaris.

Publicat per

Memòria final del projecte

Publicat per

Memòria final del projecte

Vídeo de la instal·lació Lliurament. Trepitjar l'arena. Pràctica …
Vídeo de la instal·lació Lliurament. Trepitjar l'arena. Pràctica …

Vídeo de la instal·lació

Debat0el Memòria final del projecte

No hi ha comentaris.

Publicat per

Rumiar com els camells

Publicat per

Rumiar com els camells

Títol Cossos silenciats: autoria, relació i responsabilitat en una pràctica artística situada Abstract Cossos silenciats és un projecte artístic que investiga les formes de deshumanització que operen en contextos de violència bèl·lica i la capacitat de l’art per activar espais de memòria i responsabilitat col·lectiva. A partir de la figura del maniquí infantil com a cos despersonalitzat i simbòlic, la instal·lació combina videomapping, so i interacció biomètrica per generar una experiència immersiva que situa l’espectador en una posició activa. El…
Títol Cossos silenciats: autoria, relació i responsabilitat en una pràctica artística situada Abstract Cossos silenciats és un projecte artístic…

Títol

Cossos silenciats: autoria, relació i responsabilitat en una pràctica artística situada

Abstract

Cossos silenciats és un projecte artístic que investiga les formes de deshumanització que operen en contextos de violència bèl·lica i la capacitat de l’art per activar espais de memòria i responsabilitat col·lectiva. A partir de la figura del maniquí infantil com a cos despersonalitzat i simbòlic, la instal·lació combina videomapping, so i interacció biomètrica per generar una experiència immersiva que situa l’espectador en una posició activa. El projecte s’inscriu en el marc teòric d’autors com Hal Foster, Paloma Blanco, Jorge Luis Marzo, María Galindo i George Yúdice, i adopta una metodologia pròpia de la recerca etnogràfica: recopilació de testimonis, anàlisi de contextos, cartografia relacional i experimentació tecnològica.

La impossibilitat d’obtenir testimonis visuals reals a través d’entitats dedicades a la lluita pels drets humans ha obligat a treballar amb imatges d’arxiu, fet que introdueix tensions ètiques i discursives però que, alhora, reforça la idea del projecte com a espai de buits i silencis. Aquesta absència de veus directes, lluny de ser un límit merament logístic, esdevé part del llenguatge de l’obra i evidencia les dificultats institucionals per accedir a la informació. Per aquest motiu, el projecte es manté obert, a l’espera de futures col·laboracions que permetin incorporar testimonis reals i reforçar el discurs de l’obra. Tot això m’ha portat a concebre Cossos silenciats com un dispositiu en evolució, capaç de créixer i transformar-se en funció de nous contextos, agents i responsabilitats.

Paraules clau

art relacional · autoria situada · memòria · violència · responsabilitat · instal·lació immersiva · interactivitat · participació · comunitat · sociograma · crítica institucional

Cos teòric i reflexiu

En un moment històric en què les imatges de guerra circulen amb una intensitat que supera la nostra capacitat d’assimilar-les, la pregunta sobre com representar la violència sense reproduir-la d’una manera massa evident i visceral esdevé un repte interessant en l’àmbit artístic. La saturació visual, lluny de generar empatia, sovint produeix anestèsia i normalització de la violència. Ens acostumem a veure cossos ferits, edificis destruïts, infants plorant, i aquesta repetició constant debilita la nostra capacitat d’anàlisi i crítica. És en aquest context que neix Cossos silenciats, un projecte que no pretén mostrar la violència, sinó fer visible allò que la violència deixa enrere: els buits, els silencis, les absències.

El projecte parteix d’una idea inicial: l’ús del maniquí com a cos simbòlic i despersonalitzat. La figura del maniquí, especialment en la seva versió infantil, esdevé un punt de partida potent. És un cos buit, sense trets, sense identitat. Un cos que pot ser qualsevol i que, alhora, pot ser ningú. Aquesta dualitat el converteix en una metàfora de la deshumanització que pateixen les víctimes anònimes dels conflictes bèl·lics. El maniquí es presenta així com un cos que ha estat desposseït de tot allò que el feia singular. I és precisament en aquesta absència on s’obre un espai per pensar la memòria i la responsabilitat. La seva presència freda i immòbil, quan es col·loca en un espai expositiu, genera una tensió entre allò que hi és i allò que falta, entre la materialitat del cos i la immaterialitat de la història que aquest no pot explicar.

Pel que fa al marc teòric en el qual es sustenta la meva proposta, la lectura de El artista como etnógrafo (2001) de Hal Foster, especialment el seu concepte de l’artista com a etnògraf, ha estat fonamental per orientar el projecte. Foster descriu l’artista contemporani com una figura que investiga, observa i analitza contextos socials des d’una posició crítica. Aquesta figura no es limita a produir objectes, sinó que s’implica en processos, relacions i estructures. En aquest sentit, Cossos silenciats no és només una peça en forma d’instal·lació interactiva sinó que la recerca de testimonis, l’anàlisi de contextos bèl·lics, la lectura de materials documentals o la cartografia de les relacions entre agents formen part del projecte tant com els propis maniquins o les imatges projectades sobre aquests.

El sociograma elaborat durant el procés és un bon exemple d’aquesta mirada. Lluny de ser un simple esquema organitzatiu, aquest esdevé una eina crítica que permet visualitzar les estructures i les diferents relacions que travessen el projecte. Tal com assenyala Foster, mapar és una manera de fer visibles les estructures que operen en un context determinat i que moltes vegades queden amagades . El sociograma mostra, per exemple, la dependència del projecte respecte a entitats de drets humans, la fragilitat de les col·laboracions institucionals i la centralitat del públic com a agent actiu. D’ell també es desprenen els buits, és a dir, les respostes que no arriben, els testimonis que no es poden obtenir, les institucions que no contesten. 

El posicionament de Paloma Blanco a Explorando el terreno (2001) en relació a la pràctica artística és també molt propera a la meva proposta. L’autora defensa una concepció de l’art que transcendeix l’espai estètic per esdevenir una eina d’intervenció en l’esfera pública. D’aquesta manera, l’art crític esdevé una forma d’acció directa i de participació ciutadana i en la que l’artista no actua sol, sinó que genera processos col·laboratius que activen el teixit social.

La perspectiva de María Galindo ha estat també essencial a l’hora d’aprofundir en la dimensió política del projecte. Per a ella, el cos no és només un suport simbòlic, sinó un espai de confrontació directa amb el poder i reivindica la construcció de llenguatges propis des de la corporalitat, oposant-se frontalment a l’estetització del dolor aliè i als riscos de convertir el sofriment en espectacle. Aquesta mirada ha influït profundament Cossos silenciats, especialment en la decisió d’evitar representacions massa explícites i viscerals de violència. Igual que Galindo, el projecte entén l’art com un procés col·lectiu i obert, més orientat a generar diàleg i consciència que no pas a produir una peça tancada, i aposta per formes de relació que situen el públic com a agent actiu i polític dins de l’experiència artística.

Tot això ens porta a parlar sobre la qüestió de l’autoria, un altre eix central del projecte. Jorge Luis Marzo al text Mitos y realidades de las experiencias creativas colectivas (2007) desmunta el mite de l’artista-geni solitari i defensa que tota obra és una construcció col·lectiva travessada per múltiples agències. Aquesta idea ha estat fonamental per entendre Cossos silenciats com un projecte d’autoria situada i compartida. Jo en sóc el responsable conceptual i metodològic, però les decisions estan afectades per les aportacions de testimonis, col·laboradors tècnics, institucions, espais expositius i el públic que activa els dispositius interactius. Fins i tot els buits i silencis presenten el seu propi grau d’agència. L’autoria no és un lloc fix, sinó una posició mòbil que es redefineix constantment a mesura que s’estableixen relacions entre els diferents actants.

Aquesta consciència d’autoria compartida ha implicat també reconèixer els propis límits. Moments de dubte, de desbordament, de manca de recursos o de temps. Reconèixer aquestes fragilitats forma part de la responsabilitat de decidir, especialment en un projecte que treballa amb materials sensibles. La recerca de testimonis reals, per exemple, ha estat un procés lent i complex. Tot i contactar amb diverses entitats de drets humans, les respostes han estat escasses. Aquestes absències formen part del propi projecte, que també parla de silencis institucionals i dificultats d’accés a determinades veus.

Aquest silenci institucional ha tingut conseqüències directes en el desenvolupament del projecte. La impossibilitat d’obtenir imatges o testimonis reals m’ha obligat a recórrer a imatges d’arxiu procedents de bancs d’imatges. Tot i que aquestes imatges permeten construir un relat visual, no tenen la mateixa força ni la mateixa responsabilitat que comporta treballar amb testimonis reals. Treballar amb aquest tipus de material implica assumir que el projecte no pot escapar del risc d’entrar en el circuit de representacions mediàtiques que justament vol evitar. Aquesta tensió és incòmoda encara que també interessant des del punt de vista artístic, ja que mostra fins a quin punt la pràctica artística pot veure’s condicionada per estructures que escapen al control de l’artista.

Aquestes limitacions han fet que el projecte es mantingui deliberadament obert. Cossos silenciats no és una obra tancada, sinó un procés viu, en desenvolupament, una estructura preparada per acollir testimonis reals quan sigui possible. Aquesta obertura no és un defecte, sinó la posició política de reconèixer les particularitats i dificultats del propi context i que facilita l’oportunitat d’obrir espais perquè aquestes veus hi entrin quan les condicions ho permetin. El projecte, per tant, queda latent, a l’espera de futures col·laboracions que permetin ampliar-lo, aprofundir-lo i fer-lo més fidel a la seva intenció inicial. Potser podria considerar-se l’inici o base del meu futur TFG.

Aquest procés també m’ha ensenyat la importància, i els inconvenients, de treballar amb dates de lliurament concretes. De la mateixa manera que succeeix en l’àmbit acadèmic, la temporalitat institucional sovint no coincideix amb la temporalitat de la recerca, especialment quan es treballa amb materials sensibles o amb col·lectius vulnerables. Les institucions tenen els seus ritmes, les seves prioritats i les seves limitacions, i això pot entrar en conflicte amb les necessitats del projecte. Haver de tancar una primera versió de l’obra sense els testimonis reals em resulta una mica frustrant, però també enriquidor ja que m’ha obligat a acceptar que els processos artístics moltes vegades han d’ajustar-se a terminis i condicions rígides que poden condicionar l’evolució d’aquests. Saber adaptar-se a la situació i desenvolupar la capacitat de reajustar la proposta inicial ha format part del procés d’aprenentatge.

La tecnologia juga també un paper important en el projecte, però no com a fi en si mateixa. El sensor de ritme cardíac no és un simple element tecnològic, sinó un gest polític i emocional. El pols de l’espectador interacciona amb la instal·lació i estableix una tensió entre vida i absència. Aquesta interacció converteix l’espectador en agent i desplaça la instal·lació cap a una dimensió relacional. La tecnologia esdevé una mediació entre el cos present i els cossos absents, entre la vida i la memòria. Aquesta idea connecta amb artistes com Rafael Lozano-Hemmer, que utilitzen dades biomètriques per crear experiències immersives que situen el cos de l’espectador al centre de l’obra.

La disposició espacial dels maniquins ha estat objecte de diverses proves. Una disposició col·lectiva reforça la idea de massa, d’anonimat, de violència estructural. Una disposició individualitzada obliga a mirar cada cos, a donar-li una presència singular. Cada configuració genera una lectura diferent de la violència i la memòria. Aquestes decisions tècniques no són neutres sinó que condicionen la manera com es percep l’obra i, per tant, formen part del discurs.

La projecció d’imatges sobre els maniquins converteix el vídeo en una mena de pell simbòlica. Aquesta idea s’inspira en artistes com Tony Oursler, que utilitzen la projecció per donar vida a objectes inanimats. En el cas de Cossos silenciats, la projecció no busca animar els maniquins, sinó mostrar la fragilitat dels cossos que aquests representen. La imatge projectada i la interacció del públic amb aquesta a través del seu ritme cardíac invita a aquest a posicionar-se de manera crítica i a qüestionar-se quin és el seu paper i grau de responsabilitat com a membre de la societat davant els conflictes bèl·lics. D’aquesta manera, el meu projecte no tracta de mostrar realitats inamovibles sinó que intenta plantejar preguntes i provocar sensacions.

En aquest sentit, i en relació al text El recurso de la cultura (2002) de George Yúdice en què analitza com la cultura ha estat reconfigurada com un recurs funcional, el meu treball reivindica la cultura com a dret col·lectiu, és a dir el dret a recordar, a denunciar, a fer visibles les ferides. No és una peça pensada  per ser un simple objecte de cosum, sinó una pràctica viva que interpel·la i transforma.

A mode de conclusions, aquest procés m’ha permès entendre la pràctica artística no com la producció d’un objecte acabat, sinó com un espai de responsabilitat, relació i aprenentatge constant. He après que treballar des de les pràctiques artístiques relacionals implica assumir la complexitat dels contextos, acceptar els límits propis i institucionals i entendre els silencis, les absències i les tensions com a part activa del discurs. Al llarg del desenvolupament de Cossos silenciats he après a situar-me críticament davant la representació de la violència i a apostar per estratègies que generin preguntes més que respostes. També he entès que l’autoria és necessàriament compartida, que el públic no és un receptor passiu sinó un agent polític, i que la dimensió relacional de l’obra no només es dona en la interacció, sinó també en els processos previs de recerca, col·laboració i negociació. Finalment, aquest projecte m’ha ensenyat a treballar des de la fragilitat i la incertesa, a acceptar l’obra com un procés obert i situat, i a entendre l’art com una eina crítica capaç d’activar memòria, consciència i responsabilitat col·lectiva sense caure en l’espectacularització del dolor.

Bibliografia

  • Blanco, Paloma (2001). Explorando el terreno. A: Blanco, P. et al. (eds.). Modos de hacer. Arte crítico, esfera pública y acción directa. Salamanca: Ediciones Universidad de Salamanca (pp. 23-50)
  • Carrete, Miranda i Tibiletti, María Paz ( 2025). No hay buenas ni malas víctimas, hay femicidios: masiva movilización por Brenda, Lara y Morena. LatFem. Disponible a https://latfem.org/no-hay-victimas-buenas-ni-malas-hay-femicidios-masiva-movilizacion-por-brenda-lara-y-morena/
  • Castro, Lucia. María Galindo (2022). Las mujeres de esta parte del mundo estamos en un proceso de sublevación. Diario Femenino. Disponible a https://www.anred.org/maria-galindo-las-mujeres-de-esta-parte-del-mundo-estamos-en-un-proceso-de-sublevacion/
  • Foster, Hal (2001). El artista como etnógrafo. A: El Retorno de lo Real. Madrid: Akal (pp. 175-208)
  • Marzo, Jorge Luís (2007). Mitos y realidades de las experiencias creativas colectivas. Disponible a chrome-extension://efaidnbmnnnibpcajpcglclefindmkaj/https://www.soymenos.net/QUAM07.pdf
  • Taylor, Diana (2007). Entrevista con María Galindo (2007). Hemispheric Institute. 2007. Disponible a https://hemisphericinstitute.org/es/hidvl-collections/item/839-mujeres-int-2007.html
  • Yúdice, George (2002). El recurso de la cultura. A: El recurso de la cultura. Usos de la cultura en la era global. Barcelona: Gedisa (pp. 23-55)

Debat0el Rumiar com els camells

No hi ha comentaris.

Publicat per

Segona entrada

Publicat per

Segona entrada

Arran dels comentaris i aportacions rebudes, cada vegada tinc més clar que el repte principal del projecte no és sumar capes tècniques,…
Arran dels comentaris i aportacions rebudes, cada vegada tinc més clar que el repte principal del projecte no és…

Arran dels comentaris i aportacions rebudes, cada vegada tinc més clar que el repte principal del projecte no és sumar capes tècniques, sinó definir amb precisió la funció de cada element i la relació que estableixen entre si. Aquest canvi de mirada m’ha portat a repensar tant les eines com el mètode de treball, prioritzant la claredat conceptual per sobre de la complexitat formal.

El dispositiu central de la instal·lació està format per cinc maniquins, que actuen com a cossos-suport de la projecció. La seva elecció respon a criteris conceptuals i materials: són blancs per facilitar la recepció de la imatge, no tenen trets facials definits i presenten mides lleugerament diferents, reforçant la idea de cossos anònims però no homogenis. El nombre de maniquins ve determinat també per la disponibilitat real dels materials, assumint aquest límit com a part constitutiva del projecte.

Imatge de tres dels maniquins

Pel que fa a la disposició espacial, estic valorant dues configuracions: una que permet treballar la projecció sobre el conjunt de cossos alhora, posant l’accent en la dimensió col·lectiva, i una altra que obliga a pensar la projecció de manera més individualitzada.

Imatges de una maqueta amb de les dues possibles disposicions dels maniquins

La ubicació del projector i del dispositiu interactiu continua en fase d’estudi. Cal evitar que el públic interrompi el feix de projecció, cosa que em fa pensar en solucions com un projector suspès del sostre.

 

 

Paral·lelament, estic treballant com presentar el sensor de ritme cardíac de manera visible i significativa, ocultant alhora els elements tècnics (ordinador, cablejat, placa Arduino), perquè el dispositiu mantingui una lectura conceptual clara.

Aquest gaudeix d’un evident caràcter simbòlic posant en tensió el cos present de l’espectador amb els cossos absents de la instal·lació. El pols deixa de ser un simple generador de resposta visual per convertir-se en un element que pot incidir en el temps, la intensitat o la percepció de l’experiència.

Imatge del sensor connectat a la placa Arduino

En relació amb TouchDesigner, el projecte es troba en un moment de replantejament. Inicialment havia imaginat aquesta eina com el motor central de la interacció en temps real, però el procés d’aprenentatge i les seves limitacions pràctiques m’han fet veure que pot acabar condicionant massa les decisions conceptuals. Ara intento invertir el procés: definir primer què ha de passar conceptualment i espacialment, i només després decidir quines eines poden sostenir-ho. En aquest punt, TouchDesigner es manté com una línia de recerca possible, però ja no com una condició indispensable.

Pel que fa als testimonis reals, el treball avança amb molta atenció a les qüestions ètiques. La força del projecte no ha de venir d’una representació directa del dolor, sinó d’una presència parcial, fragmentada o interrompuda. La claredat conceptual passa per decidir què no es mostra i per què, assumint que el silenci, el buit i l’absència també construeixen discurs. La lectura del llibre Un crit pels infants de Gaza m’està ajudant a pensar les veus com a presències que no sempre es poden ni s’han de representar del tot.

En relació amb l’accés al material, després de diversos intents sense resposta, una entitat de drets humans s’ha ofert a facilitar-me material gràfic sobre el conflicte palestí. Encara he de visionar-lo per valorar-ne la idoneïtat i decidir com pot integrar-se dins del projecte, tenint en compte el seu context i la seva càrrega simbòlica.

El projecte es desenvolupa actualment en un context d’autogestió, que inicialment va sorgir com una solució provisional davant la manca d’accés a espais institucionals, però que cada vegada entenc més com una estratègia en si mateixa. Documentar els intents fallits, les no-respostes i els límits materials es perfila com una capa possible del projecte, especialment rellevant en un treball que aborda silencis institucionals, absències i dificultats d’accés a determinades veus.

En conjunt, el projecte es troba en una fase en què la prioritat no és acumular recursos ni solucions tècniques, sinó afinar el sentit, establir relacions coherents entre cos, imatge, ritme, espai i testimoni.

Seguim!

Manuel Castro Báez

Debat0el Segona entrada

No hi ha comentaris.

Publicat per

Presentació intermèdia del projecte

Publicat per

Presentació intermèdia del projecte

Comparteixo amb vosaltres en quin estat es troba actualment el meu projecte el qual combina la videocreació i la generació de visuals…
Comparteixo amb vosaltres en quin estat es troba actualment el meu projecte el qual combina la videocreació i la…

Comparteixo amb vosaltres en quin estat es troba actualment el meu projecte el qual combina la videocreació i la generació de visuals per a una instal·lació interactiva (a través d’un sensor de ritme cardíac) que es projectaran sobre una sèire de maniquins. Actualment estic fent proves amb TouchDesigner, basant-me en una sèrie de tutorials per crear aquestes visuals, però de moment no he aconseguit el resultat desitjat.

He treballat en una primera estratègia en la que volia crear unes visuals a mode de fluid (sang) que anès caient des de la part superior. Encara no he pogut comprovar el motiu pel qual no acaba de funcionar correctament.

En una segona estratègia, he tractat de crear una sèries de gotes de sang que anessin esquitxant la supefície. En aquest cas el resultat ha estat encara més negatiu. Es tracta d’una xarxa molt complicada que requereix de coneixements bastant avançats de l’eina. De moment, queda descartada aquesta via de treball.

Pel que fa al treball amb el sensor de ritme cardíac, he aconseguit dissenyar una xarxa de nodes que, de moment, funciona correctament.

Encara així, estic estudiant la possibilitat de variar l’estratègia amb aquesta eina o, fins i tot, descartar-la i centrar-me en el treball més enfocat en la videocreació. En aquest sentit, seria molt interessant incorporar d’alguna manera imatges o testimonis de persones reals o de professionals que treballin en el context dels conflictes bèl·lics. Per exemple, estic llegint el llibre Un crit pels infants de Gaza, recentment publicat i presentat per Txell Freixas i Cristina Mas Andreu, que recull testimonis i veus de diferent índole.

He intentat contactar amb personal tècnic per demanar assessorament en relació amb TouchDesigner, així com amb una entitat que lluita pels drets humans, però en ambdós casos no he obtingut resposta. Paral·lelament, estic pendent d’avançar i concretar més el projecte per tal de poder enviar una proposta consistent als centres cívics o altres llocs alternatius on pugui portar a terme la instal·lació artística.

Per aquest motiu, he decidit situar, de moment, el desenvolupament del projecte dins d’un context autogestionat o de lliure accés (opció B), ja que actualment no disposo d’un accés garantit a aquests espais. Aquesta estratègia em permet generar i experimentar amb el projecte segons les meves possibilitats i recursos, explorant diferents vies. Aquesta opció també implica ser conscient dels límits i possibilitats de l’espai de treball i em dona la flexibilitat per provar, ajustar i replantejar estratègies abans de presentar una proposta formal.

Debat0el Presentació intermèdia del projecte

No hi ha comentaris.

Publicat per

Sociograma

Publicat per

Sociograma

Sociograma del projecte Cossos silenciats El sociograma representa les diferents relacions entre els agents i conceptes que formen part del meu projecte…
Sociograma del projecte Cossos silenciats El sociograma representa les diferents relacions entre els agents i conceptes que formen part…

Sociograma del projecte Cossos silenciats

El sociograma representa les diferents relacions entre els agents i conceptes que formen part del meu projecte amb el cos com a territori polític i emocional, la memòria com a espai de resistència, el so com a material que es fa present des de l’invisible, la llum i la imatge com presències efímeres i el ritme cardíac com una metàfora de la vida i l’empatia, monstrant-se com a un espai relacional, obert i en continu procés de creixement.

A mesura que he anat aprofundint en el context artístic, polític i social amb què es relaciona el meu projecte, així com en el treball d’artistes i teòrics, l’enfocament de la proposta incial ha anat consolidant-se i, alhora, ha integrat noves metodologies i tècniques pel que fa a la possible materialització final, amb la intenció de presentar una instal·lació amb un rellevant caràcter immersiu, relacional i participatiu.

Aquest sociograma mostra que Cossos silenciats no apareix del no res, sinó que forma part d’una xarxa d’agents i contextos. En el centre del sociograma trobem el propi projecte al voltant del qual es posicionen la resta d’elements implicats. Observem així, una xarxa de relacions que transita en diferents direccions i en la que el públic té un rellevant protagonisme a través de la interactivitat amb l’obra i com a part integrant d’aquesta.

Amb això es crea una interessant tensió entre la visió clàssica del concepte i d’autoria i la més actual co-creació a través de la participació de diferents actors, cadascú amb un grau d’agència concret. Això connecta amb les propostes d’artistes com María Galindo, per a qui la pràctica artística és inseparable la col·laboració amb els col·lectius amb els que interactua. A través del seu treball he pogut sentar les bases del mètode que vull fer servir pel que fa al tractament del dolor aliè des d’una relació amb els col·lectius afectats basada en criteris de respecte, autonomia i diàleg. Aquesta idea es veu reforçada amb textos com els de Paloma Blanco o Jorge Luis Marzo els quals proporcionen una perspectiva crítica sobre els processos de col·laboració així com de la funció política de l’art contemporani.

Per la seva banda, l’anàlisi del treball d’artistes com ara Maurizio Cattelan, Rafael Lozano-Hemmer o Tony Oursler m’ha permès aprofundir en l’ús del llenguatge audiovisual i la videoescultura. La  projecció d’imatges sobre els cossos dels maniquins evoca la idea del vídeo com a pell o rastre visual reforçant d’aquesta manera la dimensió emocional del projecte. A més a més, he decidit incloure els coneixements adquirits al llarg de la meva trajectòria artística a través de l’ús d’un sensor de ritme cardíac que serà la interfície amb la qual interaccionarà el públic i que és un element que ja he fet servir en treballs anteriors. Aquest element permet literalment que el cor dels visitants modifiqui o activi elements visuals i sonors de la instal·lació. Aquesta interacció converteix l’espectador en co-autor momentani de la instal·lació.

Un altre element que s’ha de tenir en compte és la figura dels posssibles col·laboradors tècnics pel que fa al muntatge i posada en escena. En aquest sentit, és important tenir en compte que tota col·laboració implica una negociació, oberta als possibles canvis que es puguin proposar i que pot enriquir tant el procés creatiu com el resultat final. Aquest aspecte reforça encara més la idea que l’obra és un procés, no només un resultat.

Pel que fa a l’espai expositiu, em reafirmo en el centre cívic amb la intenció d’establir un diàleg més directe amb la ciutadania, allunyat dels circuits artístics tradicionals. Aquest, a més de constituir un espai de convivència i activitat comunitària, permet situar l’obra en un entorn més adequat per a la reflexió sobre la guerra, la memòria i la responsabilitat col·lectiva. A més a més, aquest context obre la possibilitat d’afegir-hi activitats complementàries com xerrades, tallers o debats, alhora que converteix l’exposició en un espai d’intercanvi que invita a la consciència crítica. D’aquesta manera, el projecte adquireix una dimensió pedagògica i social més enllà de la simple pràctica artística.

Debat0el Sociograma

No hi ha comentaris.

Publicat per

Bitàcola

Publicat per

Bitàcola

Cossos silenciats: art, memòria i responsabilitat col·lectiva Cossos silenciats es projecta com una instal·lació artística immersiva que vol denunciar la deshumanització i violència sistemàtica dels cossos en els contextos bèl·lics a través d’una sèrie de maniquins i una atmosfera sonora que reforci el missatge. Inicialment, la proposta estava pensada per representar des d’un punt molt simbòlic el cossos anònims a través de la disposició en l’espai dels maniquins amb un caràcter més bé escultòric, però l’exploració del context i la…
Cossos silenciats: art, memòria i responsabilitat col·lectiva Cossos silenciats es projecta com una instal·lació artística immersiva que vol denunciar…

Cossos silenciats: art, memòria i responsabilitat col·lectiva

Cossos silenciats es projecta com una instal·lació artística immersiva que vol denunciar la deshumanització i violència sistemàtica dels cossos en els contextos bèl·lics a través d’una sèrie de maniquins i una atmosfera sonora que reforci el missatge. Inicialment, la proposta estava pensada per representar des d’un punt molt simbòlic el cossos anònims a través de la disposició en l’espai dels maniquins amb un caràcter més bé escultòric, però l’exploració del context i la lectura dels testimonis reals han provocat un gir en la conceptualització i possible materialització del projecte. Els maniquins es converteixen així en portadors de memòria i en contenidors d’informació textual o visual dels testimonis reals, com ara noms, imatges i relats. Aquest fet permet una relació més empàtica entre les víctimes, el públic i la pròpia obra.

Pel que fa al context expositiu, el projecte tracta d’allunyar-se dels espais institucionals i artístics convencionals cap a espais cívics o comunitaris, com ara els centres culturals de barri. Aquest desplaçament permet el diàleg més directe amb el públic reforçant la seva dimensió social, buscant la conscienciació i el debat.

Les influències de teòrics com Paloma Blanco i Jorge Luís Marzo, obren les portes cap a un possible procés més col·laboratiu on els diferents agents poden tenir un paper més o menys directe durant el procés de concepció de l’obra.

Per la seva banda, l’anàlisi del treball d’artistes com ara Maurizio Cattelan, Rafael Lozano-Hemmer i, especialment, de l’artista María Galindo m’ha servit per sentar les bases del mètode que vull fer servir pel que fa al tractament del dolor aliè des d’una relació amb els col·lectius afectats basada en criteris de respecte, autonomia i diàleg.

Aquesta exploració s’ha anat registrant en la bitàcola, que entenc no només com un instrument de seguiment sinó com una part activa del procés creatiu. Els registres textuals, visuals i documentals, recollits en forma d’imatges, notes, enllaços, referències i reflexions, configuren un fons documental que em permet plasmar l’evolució del projecte a mesura que avança cap a la seva materialització.

Pel que fa a la interacció amb el públic, és molt possible la integració d’algun dispositiu o sensor que permeti la participació directa de l’espectador com a element integrant del treball artístic. De la mateixa manera, considero la documentació visual i textual del procés com a part integrant de l’obra. Per aquest motiu, la bitàcola esdevé un element més del procés creatiu.

Així doncs, Cossos silenciats es converteix en un dispositiu d’experiències  compartides, on l’art esdevé lloc de coneixement, memòria i de transformació col·lectiva.

Enllaç a la meva carpeta del Drive de l’assignatura:

https://drive.google.com/drive/folders/1KBWVXmIWW_ckJhCs2uVRyotefaxc_WIE?usp=sharing

Enllaç a la subcarpeta amb la meva informació personal del procés de treball:

https://drive.google.com/drive/folders/1mk1uSkYpdtX04-gG3_r57CVGV7a9_-Vy?usp=sharing

 

Bibilografia i referents

  • Blanco, Paloma (2001). Explorando el terreno. A: Blanco, P. et al. (eds.). Modos de hacer. Arte crítico, esfera pública y acción directa. Salamanca: Ediciones Universidad de Salamanca (pp. 23-50)
  • Carrete, Miranda i Tibiletti, María Paz (2025). No hay buenas ni malas víctimas, hay femicidios: masiva movilización por Brenda, Lara y Morena. LatFem. Disponible a
    https://latfem.org/no-hay-victimas-buenas-ni-malas-hay-femicidios-masiva-movilizacion-por-brenda-lara-y-morena/
  • Castro, Lucia (2022). María Galindo: “Las mujeres de esta parte del mundo estamos en un proceso de sublevación”. Diario Femenino.  Disponible a https://www.anred.org/maria-galindo-las-mujeres-de-esta-parte-del-mundo-estamos-en-un-proceso-de-sublevacion/
  • Genovese, Omar (2025). Maurizio Cattelan ataca de nuevo: su nueva obra habrá que buscarla. PERFIL. Disponible a https://www.perfil.com/noticias/cultura/maurizio-cattelan-ataca-de-nuevo-su-nueva-obra-habra-que-buscarla.phtm
  • Marzo, Jorge Luís (2007) Mitos y realidades de las experiencias creativas colectivas [en línia]. Disponible a: https://www.soymenos.net/
  • Mora, Gala (2025). El polémico artista italiano Maurizio Cattelan, sobre su último proyecto: “Nunca pensaste que podrías colgar mi retrato en tu casa, pues yo tampoco”. ELLE Decoration. Disponible a https://www.elledecor.com/es/arte/a68056602/artista-maurizio-cattelan-escultura-avantarte/
  • Palomeque, Marcos (2021). La propuesta artística de Rafael Lozano-Hemmer. Artes Visuales. Farolito. Disponible a https://farolito.me/entrevistas/artes-visuales/la-propuesta-artistica-de-rafael-lozano-hemmer/
  • Taylor, Diana (2007). Entrevista con María Galindo (2007). Hemispheric Institute.  Disponible a https://hemisphericinstitute.org/es/hidvlcollections/item/839mujeres-int-2007.html

Debat0el Bitàcola

No hi ha comentaris.

Publicat per

Anàlisi comparatiu

Publicat per

Anàlisi comparatiu

Lliurament de l'activitat R2 …
Lliurament de l'activitat R2 …

Debat1el Anàlisi comparatiu

Publicat per

Proposta Projecte

Publicat per

Proposta Projecte

Lliurament de l'activitat R2 …
Lliurament de l'activitat R2 …

Debat1el Proposta Projecte

  1. Francesco Giaveri says:

    Bona tarda, Pablo,
    Moltes gràcies per la teva proposta de projecte.

    M’ha sorprès no rebre com a proposta una obra, sinó un comissariat.
    He reflexionat sobre la teva proposta i em sembla molt interessant el teu plantejament.

    L’única cosa que et demano és que es dugui a terme l’exposició que planteges. Normalment, en Projecte III no es tracta de realitzar una exposició física, pot ser només una obra o una simulació d’exposició. No obstant això, en aquest cas concret, a l’ésser un comissariat, si el teu exercici roman en una dimensió possible i hipotètica, no em semblaria suficient. M’explico? Crec que la dimensió pràctica del comissariat (aquesta sí que seria la teva aportació creativa) et serviria molt com a experiència.

    Entenc que el complex seria la part funcional i econòmica: trobar un espai on exposar i el cost de produir les fotos del teu col·lega. Com ho tens per a aconseguir un espai en tan poc temps? D’altra banda, podria ser una exposició en un espai domèstic.

    D’altra banda, m’agradaria que t’ocupessis de tots els aspectes que són necessaris per al projecte i que proposes: triar l’espai expositiu, condicionar-lo si és necessari, text, pla de comunicació, documentació de l’exposició i seguiment de la producció de les obres a exposar, convocatòria a premsa i públic…. Què et sembla?

    Em sembla molt interessant realitzar un comissari en aquest projecte, però has de ser una mica més que una simulació, ja que els teus companys/as sí que ‘fan’ una cosa concreta en aquest període..

    D’altra banda, que el nombre de fotos que proposes és molt alt (alguna cosa que es traduiria en un cost de producció molt elevat.hi haurà marcs també?)

    Anem parlant i per a qualsevol cosa, tranquil a la teva disposició.

    Una salutació,
    Francesco