Vídeo de la instal·lació

Arran dels comentaris i aportacions rebudes, cada vegada tinc més clar que el repte principal del projecte no és sumar capes tècniques, sinó definir amb precisió la funció de cada element i la relació que estableixen entre si. Aquest canvi de mirada m’ha portat a repensar tant les eines com el mètode de treball, prioritzant la claredat conceptual per sobre de la complexitat formal.

El dispositiu central de la instal·lació està format per cinc maniquins, que actuen com a cossos-suport de la projecció. La seva elecció respon a criteris conceptuals i materials: són blancs per facilitar la recepció de la imatge, no tenen trets facials definits i presenten mides lleugerament diferents, reforçant la idea de cossos anònims però no homogenis. El nombre de maniquins ve determinat també per la disponibilitat real dels materials, assumint aquest límit com a part constitutiva del projecte.

Pel que fa a la disposició espacial, estic valorant dues configuracions: una que permet treballar la projecció sobre el conjunt de cossos alhora, posant l’accent en la dimensió col·lectiva, i una altra que obliga a pensar la projecció de manera més individualitzada.

La ubicació del projector i del dispositiu interactiu continua en fase d’estudi. Cal evitar que el públic interrompi el feix de projecció, cosa que em fa pensar en solucions com un projector suspès del sostre.

Paral·lelament, estic treballant com presentar el sensor de ritme cardíac de manera visible i significativa, ocultant alhora els elements tècnics (ordinador, cablejat, placa Arduino), perquè el dispositiu mantingui una lectura conceptual clara.

Aquest gaudeix d’un evident caràcter simbòlic posant en tensió el cos present de l’espectador amb els cossos absents de la instal·lació. El pols deixa de ser un simple generador de resposta visual per convertir-se en un element que pot incidir en el temps, la intensitat o la percepció de l’experiència.

En relació amb TouchDesigner, el projecte es troba en un moment de replantejament. Inicialment havia imaginat aquesta eina com el motor central de la interacció en temps real, però el procés d’aprenentatge i les seves limitacions pràctiques m’han fet veure que pot acabar condicionant massa les decisions conceptuals. Ara intento invertir el procés: definir primer què ha de passar conceptualment i espacialment, i només després decidir quines eines poden sostenir-ho. En aquest punt, TouchDesigner es manté com una línia de recerca possible, però ja no com una condició indispensable.

Pel que fa als testimonis reals, el treball avança amb molta atenció a les qüestions ètiques. La força del projecte no ha de venir d’una representació directa del dolor, sinó d’una presència parcial, fragmentada o interrompuda. La claredat conceptual passa per decidir què no es mostra i per què, assumint que el silenci, el buit i l’absència també construeixen discurs. La lectura del llibre Un crit pels infants de Gaza m’està ajudant a pensar les veus com a presències que no sempre es poden ni s’han de representar del tot.

En relació amb l’accés al material, després de diversos intents sense resposta, una entitat de drets humans s’ha ofert a facilitar-me material gràfic sobre el conflicte palestí. Encara he de visionar-lo per valorar-ne la idoneïtat i decidir com pot integrar-se dins del projecte, tenint en compte el seu context i la seva càrrega simbòlica.

El projecte es desenvolupa actualment en un context d’autogestió, que inicialment va sorgir com una solució provisional davant la manca d’accés a espais institucionals, però que cada vegada entenc més com una estratègia en si mateixa. Documentar els intents fallits, les no-respostes i els límits materials es perfila com una capa possible del projecte, especialment rellevant en un treball que aborda silencis institucionals, absències i dificultats d’accés a determinades veus.

En conjunt, el projecte es troba en una fase en què la prioritat no és acumular recursos ni solucions tècniques, sinó afinar el sentit, establir relacions coherents entre cos, imatge, ritme, espai i testimoni.

Seguim!

Manuel Castro Báez

Comparteixo amb vosaltres en quin estat es troba actualment el meu projecte el qual combina la videocreació i la generació de visuals per a una instal·lació interactiva (a través d’un sensor de ritme cardíac) que es projectaran sobre una sèire de maniquins. Actualment estic fent proves amb TouchDesigner, basant-me en una sèrie de tutorials per crear aquestes visuals, però de moment no he aconseguit el resultat desitjat.

He treballat en una primera estratègia en la que volia crear unes visuals a mode de fluid (sang) que anès caient des de la part superior. Encara no he pogut comprovar el motiu pel qual no acaba de funcionar correctament.

En una segona estratègia, he tractat de crear una sèries de gotes de sang que anessin esquitxant la supefície. En aquest cas el resultat ha estat encara més negatiu. Es tracta d’una xarxa molt complicada que requereix de coneixements bastant avançats de l’eina. De moment, queda descartada aquesta via de treball.

Pel que fa al treball amb el sensor de ritme cardíac, he aconseguit dissenyar una xarxa de nodes que, de moment, funciona correctament.

Encara així, estic estudiant la possibilitat de variar l’estratègia amb aquesta eina o, fins i tot, descartar-la i centrar-me en el treball més enfocat en la videocreació. En aquest sentit, seria molt interessant incorporar d’alguna manera imatges o testimonis de persones reals o de professionals que treballin en el context dels conflictes bèl·lics. Per exemple, estic llegint el llibre Un crit pels infants de Gaza, recentment publicat i presentat per Txell Freixas i Cristina Mas Andreu, que recull testimonis i veus de diferent índole.

He intentat contactar amb personal tècnic per demanar assessorament en relació amb TouchDesigner, així com amb una entitat que lluita pels drets humans, però en ambdós casos no he obtingut resposta. Paral·lelament, estic pendent d’avançar i concretar més el projecte per tal de poder enviar una proposta consistent als centres cívics o altres llocs alternatius on pugui portar a terme la instal·lació artística.

Per aquest motiu, he decidit situar, de moment, el desenvolupament del projecte dins d’un context autogestionat o de lliure accés (opció B), ja que actualment no disposo d’un accés garantit a aquests espais. Aquesta estratègia em permet generar i experimentar amb el projecte segons les meves possibilitats i recursos, explorant diferents vies. Aquesta opció també implica ser conscient dels límits i possibilitats de l’espai de treball i em dona la flexibilitat per provar, ajustar i replantejar estratègies abans de presentar una proposta formal.